Menorca i els nous menorquins
0. UNA HISTÒRIA D’ANADES I VINGUDES
Com ja he fet en alguna altra ocasió, m’agradaria començar citant un petit fragment del pròleg d’en Joan Pons a Els menorquins d’Algèria de na Marta Marfany. Diu així:
Des dels pobladors de l’antiga cultura troglodítica fins als habitants dels poblats talaiòtics de l’Edat de Bronze, passant pels fenicis, cartaginesos, romans, vàndals, bizantins, musulmans, catalans, castellans, anglesos, jueus, grecs, francesos..., Menorca ha exercit una atracció humana i geogràfica -un imant enmig de
Com ens indica aquesta cita, l’arribada de gent de terres més o manco llunyanes ha estat un dels elements crucials en la formació de la societat menorquina al llarg dels temps. Tots descendim de qualcú que, en un moment o altre, amagat sota un altre nom, vingué de fora a establir-se a Menorca. La majoria tenim també algun familiar, més o manco llunyà, que se n’anà a provar sort en un altre indret del món. El cert és que la història de Menorca seria impensable sense aquesta successió d’anades i vingudes de gent.
Actualment hem encetat una nova etapa en aquesta successió de fluxos; potser la més sonada i universal de totes les hagudes fins ara. El flux demogràfic actual, format per persones que, amagades sota el nom d’immigrants, provenen –potencialment– de qualsevol lloc del món, s’uneix a la resta de factors que han de configurar
Respondré aquesta pregunta en dos moments:
1) En primer lloc, des d’un punt de vista estadístic i demogràfic;
2) i en segon lloc, des d’un punt de vista més qualitatiu, centrant l’atenció en les motivacions que impulsen els nostres immigrants a sortir dels seus països, a emigrar.
3) Una vegada haguem esbossat esquemàticament qui és l’immigrant a Menorca, passaré a analitzar les repercussions que ha tingut la seva presència en l’imaginari social dels menorquins.
4) I per acabar, intentaré proposar una manera concreta d’entendre el famós i recurrent concepte d’integració.
1. QUANTS I COM SÓN ELS IMMIGRANTS A MENORCA?
1.1. Quants són? Una societat complexa
Menorca ja fa dècades que ha deixat de ser una societat bàsicament formada per població catalanoparlant i nascuda a la mateixa illa. Actualment, l’esporàdica i contínuament renovada població turística, les persones vingudes de la resta de l’Estat i les arribades de la resta del món són una part important de la població que habita la nostra illa.
Segons les dades dels Padrons municipals, Menorca comptava a 1 de gener de 2006 amb 88.434 habitants[2]. D’aquests, només 53.559 (un 60’6%) són nascuts a les Illes Balears; 20.911 (un 23’6%) ho han fet a una altra CA; i 13.964 (un 15’8%) a l’estranger. A més, convé tenir en compte que una part considerable de la població nascuda a Menorca és filla d’immigrants de la resta de l’Estat o de l’estranger.[3]
Aquestes dades contrasten amb les de fa només cinc anys. L’any 2000 Menorca comptava amb 72.716 habitants, 15.780 manco que l’any
La conclusió és senzilla però rellevant: la població menorquina creix, però no per un creixement natural (que és pràcticament nul), sinó gràcies a la immigració i especialment a la immigració estrangera extracomunitària, que cada vegada té més pes en el conjunt de la població menorquina. Per adonar-nos de l’abast d’aquest fet, n’hi ha prou que recordem que a Menorca hi viuen més estrangers que no alaiorencs o santlluïssers de naixement. O, dit d’altra manera: si tots els estrangers fundessin un nou poble, aquest seria el tercer més gran de Menorca després de Maó i Ciutadella.
Moltes vegades seguim pensant la societat menorquina sobre la base d’una situació inexistent, passada, com si l’actual conjuntura estigués afectada d’un especial grau de contingència. Tanmateix, ho vulguem o no, la societat menorquina és i serà a partir d’ara una societat de composició complexa.
1.2. Com són? Característiques sociodemogràfiques
Quasi sempre distingim entre “estrangers” i “immigrants”, fent referència als estrangers comunitaris en el primer cas i als extracomunitaris en el segon. Immigrants en sentit estricte ho són o ho han estat tots per igual, però el cert és que a tots noltros ens ve al cap el mateix quan sentim la paraula “immigrant”: un estranger extracomunitari. I aquests són els que centren la nostra atenció quan rallam d’immigració.
Aquesta distinció, en alguns sentits “maliciosa”, es recolza tanmateix en diferències reals entre aquests dos grans col·lectius, que tenen a veure sobretot amb els objectius que fonamenten els projectes migratoris de cadascun d’aquests dos teòrics grups. En el cas dels europeus i nord-americans es tracta principalment del gaudi de la jubilació o de les vacances en un indret tranquil, assolellat, etc. En el cas dels llatinoamericans, africans i asiàtics, en canvi, les raons que els duen a Menorca són la possibilitat de millorar el seu nivell de vida o simplement de poder sortir d’una situació d’inestabilitat i precarietat econòmica i política.
A nivell demogràfic, les 3 principals diferències entre estrangers “rics” i immigrants es reflecteixen en les pautes d’assentament, les distribucions per edats i el nombre de naixements.
1.2.1. Pautes d’assentament
Una primera diferència entre aquests dos grans col·lectius es dóna en les diferents pautes d’assentament.
Els estrangers comunitaris (o provinents de països “rics”) tendeixen a residir més aviat en nuclis turístics o residencials allunyats dels grans nuclis urbans, mentre que els extracomunitaris s’integren en les pautes d’assentament generals de la comunitat autòctona.
Així idò, a diferència dels estrangers, els immigrants viuen entre noltros i fan feina amb noltros. Açò fa que, a més de ser lleugerament més nombrosos, siguin també molt més visibles. Aquestes dinàmiques contraposades tindran influències desiguals en l’elaboració dels imaginaris socials sobre uns i altres estrangers.
1.2.2. Distribucions per edats desiguals
Una segona diferència es fa palesa si comparam el perfil de població dels estrangers provinents d’europa i nord-amèrica i el dels estrangers provinents de la resta del món.
El contrast entre els dos perfils és evident. Els estrangers provinents de la “resta del món” (Àsia, Amèrica Central, Amèrica del Sud i Àfrica) són una població formada majoritàriament per persones en edats de màxima activitat laboral. Uns dos terços (2/3) d’ells estan compresos entre els 20 i els 44 anys.
La població dels països rics, en canvi, és una població envellida. Només poc més d’un terç (1/3) estan compresos entre els 20 i els 44 anys.
La conclusió és clara: aquests dos grans col·lectius fan aportacions diferenciades al conjunt de la població menorquina: els primers contribueixen a reforçar l’envelliment de la població general, mentre que els segons aporten gran quantitat de persones joves (en edat de màxima activitat laboral).
Les diferències, altra vegada, tenen a veure amb els diferents projectes migratoris de cada col·lectiu.
1.2.3. Naixements
La tercera gran diferència demogràfica entre estrangers i immigrants s’evidencia si atenem el nombre de fills que tenen uns i altres.
En una època en què el nombre de fills que tenim els menorquins està baix mínims, la contribució de la població estrangera en l’augment de la natalitat no és menyspreable: els 217 naixements de mare estrangera del
2. QUI SÓN ELS IMMIGRANTS A MENORCA?
Fins aquí hem vist quants i com són els immigrants a Menorca des d’un punt de vista quantitatiu. Però per entendre què volen dir totes aquestes dades, és necessari que anem més enllà per veure qui hi ha darrere d’aquestes xifres, çò és, cal que ens demanem qui és l’immigrant a Menorca.
2.1. Diversitat
Si hi reflexionam ni que sigui un moment, se’ns fa palès un fet indiscutible: l’enorme diversitat que encabeix el que a vegades anomenam “col·lectiu d’immigrants”. L’únic tret comú a tots els immigrants és el fet d’haver vingut d’un país extracomunitari; no tenen res en comú a banda del fet d’haver migrat. Més enllà d’açò, ens trobam amb una diversitat d’orígens i de situacions, sumada a la inevitable diversitat personal, que ens aboca a una complexitat difícilment abastable d’un sol cop d’ull. Comparat amb el conjunt d’immigrants, la societat menorquina se’ns apareix com a força més uniforme, ja que, mentre els menorquins són tots d’un territori petit com Menorca, els immigrants són potencialment de qualsevol lloc del món.
2.2. Qui emigra, per què, i com?
Per tant, l’únic tret comú a tots els immigrants és que en un moment o altre s’han instal·lat aquí provinents de fora. O, vist des de l’altre cantó, podem dir que el que tenen tots en comú és que han emigrat. I és que sovint ens oblidam que els “nostres” immigrants són també, o sobretot, emigrants. Si ser immigrant marca, ser emigrant encara pot marcar més. Així idò, per entendre qui i com és l’immigrant el primer que cal fer és veure per què surt del seu país i com ho fa.
Per introduir el que explicaré a continuació em serviré d’un eslògan electoral (ara que n’és època) d’un partit català. Diu així: “La gent no se’n va del seu país per ganes sinó per gana. Però a Catalunya no hi cap tothom”. Aquest eslògan es composa de dues parts: en primer lloc intenta mostrar-se comprensiu amb els immigrants per, en segon lloc, deixar anar una afirmació que pot resultar més comprometedora. En qualsevol cas, el que aquí ens m’interessa ressaltar no és la segona part, més polèmica i comentada, sinó la primera, ja que es basa en una idea molt comuna però parcialment equivocada: “els nostres immigrants són éssers que pateixen o han patit una pobresa extrema”.
L’esquema a l’ús ens diu que els moviments migratoris són resultat dels desequilibris existents entre un nord ric i de població envellida, el sistema econòmic del qual necessita mà d’obra no qualificada i disposada a ser explotada; i un sud amb una pobresa estructural i amb excedents de mà d’obra.
L’ESQUEMA N-S ens dibuixa el marc general, però passa per alt molts de factors claus per entendre les migracions. NO ÉS SUFICIENT.
En primer lloc, aquest esquema redueix les causes de l’emigració a l’esfera econòmica. En realitat, però, les motivacions per emigrar no són només econòmiques: també poden ser polítiques, socials, familiars... i, en general, vénen definides per la recerca d’oportunitats (ja siguin reals o fictícies).
En segon lloc, cal tenir present que no emigra qui vol, sinó aquell que pot: els que són realment pobres no poden emigrar, o bé només ho poden fer als països limítrofes[4].
L’emigració no és gens fàcil, i per açò mateix els emigrants sovint tenen una xarxa social de suport al darrere, un conjunt de familiars que han aportat recursos perquè un membre de la família pugui emprendre el viatge com a pioner. Açò succeeix sobretot en aquells països on l’emigració és una font de prestigi –en especial els africans–, i es tradueix moltes vegades en un deute de l’emigrant envers els familiars que l’han ajudat. Aquest fet ajuda a entendre les resistències al retorn en deteminats casos en què no s’ha dut a terme una trajectòria migratòria reeixida.
En altres casos, el migrant té un projecte molt definit i de caire més individual. Un de freqüent, sobretot entre els llatinoamericans, és anar a Europa, estalviar una determinada quantitat de doblers en tants d’anys i saldar els deutes prèviament contrets al país d’origen i/o engegar-hi qualque tipus de negoci o projecte. A la pràctica, aquests projectes solen sucumbir davant les complicacions imprevistes que inevitablement surten al pas, i no és gens estrany que s’acabi prorrogant indefinidament l’estada al país d’acollida.
Així idò, veim que l’eslògan just ara comentat no acaba d’ajustar-se als nostres immigrants: no és que hagin vingut només per ganes, però tampoc no ho han fet, en la immensa majoria dels casos, per pura gana.
2.3. La coexistència d’un doble espai
Un dels elements comuns a la majoria d’immigrants és
En gairebé tots els casos, el nouvingut manté algun tipus de lligam amb el seu país d’origen. Encara que poden arribar a ser molt complexos, i que varien molt depenent del moment, de la persona, del país, etc. de què es tracti, podem reduir aquests vincles a tres tipus principals: sentimentals (enyorament), econòmics (remeses periòdiques de doblers, negocis al país d’origen, etc.) i de mobilitat (retorns esporàdics o vacances al país d’origen).
El nostre immigrant viu, idò, a cavall entre dos mons: el d’origen i el de destinació. Tot i viure a Menorca, pot tenir les seves prioritats i preocupacions a Marroc. Encara que aquí el vegem com a pobre o fins i tot marginat, tal vegada a la seva societat està essent promocionat socialment (en ocasions fins i tot hi gaudeix de privilegis que pocs menorquins somnien tenir).
3. IMATGES DE
Fins aquí hem intentat dibuixar les línies bàsiques que comparteixen la majoria d’immigrants a Menorca. Ara es tracta de veure quines conseqüències ha comportat la seva presència en la societat menorquina.
La presència de nouvinguts ha provocat una sèrie de transformacions en l’imaginari social de la societat menorquina. Per una banda, s’ha engegat un procés d’elaboració de la figura de l’immigrant; per altra banda, s’ha transformat en certa mesura la manera que la pròpia societat menorquina té de pensar-se a si mateixa.
3.1. La batalla simbòlica: l’immigrant degradant vs. el menorquí racista
Aquestes transformacions s’han traduït, en primer lloc, en l’establiment d’una batalla simbòlica entre la figura genèrica de l’immigrant com a degradant i del menorquí com a racista.
Com hem vist, l’enorme diversitat que encabeix el col·lectiu posa traves a que siguin definits o pensats de forma clara, unívoca. A més, l’immigrant és una figura un tant ambigua, ja que és aquí, però no és d’aquí (és a dir, no ho és considerat).
Davant d’aquesta indefinició i aquesta ambigüitat s’engega un procés dinàmic d’elaboració de la figura de l’immigrant. Així, en tant que figura genèrica, l’immigrant reuneix un seguit de característiques que el fan idoni per convertir-lo en boc emissari de bona part dels mals que pateix la nostra societat[5].
D’altra banda, la immigració també provoca l’aparició o el reforç de certes imatges relatives a la societat autòctona. Així, la imatge dels menorquins com a tancats es converteix en recurrent en els discursos tant d’immigrants com d’autòctons. A la pràctica, aquesta imatge degenera fàcilment en la de racistes, acusació esgrimida moltes vegades pels immigrants com a autodefensa dels mals de què –entenen ells– se’ls responsabilitza.
Tanmateix, tant en un cas –l’immigrant degradant– com en l’altre –el menorquí racista–, es fa sempre excepció de la persona coneguda, amb noms i llinatges. Els equatorians són bevedors, es diu sovint, però en Walter és una bella persona, es matisa. I el mateix amb el racisme. El resultat d’aquestes dinàmiques és que per una banda hi ha el que realment s’esdevé, i per l’altra la percepció general –moltes vegades parcialment equivocada– que se’n té.
3.2. Racisme, xenofòbia?
Ara bé, en el pla del real, del que efectivament succeeix, podem dir que hi ha racisme? És la menorquina una societat racista i/o xenòfoba? Sense entrar a definir aquests conceptes –emprats a vegades amb massa laxitud–, cal deixar clar que parlar de racisme com a resposta generalitzada d’una societat autòctona al conjunt dels immigrants és una visió pobra i limitada que no reflecteix el que passa a nivell del real. És cert que hi ha menorquins racistes; però no ho és menys que també alguns immigrants ho són en el mateix grau o fins i tot més.
A més, la realitat és caparruda i ens posa contínuament davant de casos que rompen la categorització de la societat en dos blocs (autòctons per una banda, immigrants per l’altra). Posaré només un exemple, el d’un amic camerunès que cerca companys per compartir pis i que evita conviure amb camerunesos perquè està convençut que prest o tard li duran qualque tipus de problemes. Si n’Aimé —aquest és el seu nom— fos autòcton ho tindríem fàcil: podríem dir que és xenòfob. Però resulta que no només no és autòcton sinó que fa menys temps que és a Girona que la majoria dels camerunesos que hi coneix.
3.3. Transformacions en l’autopercepció de la comunitat
En qualsevol cas, sí que podem afirmar que la societat en el seu conjunt ha respost a la presència dels immigrants efectuant un cert tancament. Primer de tot, a nivell temporal.
El discurs de molts entrevistats en el treball de camp s’articulava sobre la contraposició entre un abans i un després de l’arribada dels immigrants. En la majoria de casos, l’abans és descrit en termes d’harmonia, netedat, tranquil·litat, etc.; el després, en canvi, tendeix a associar-se amb perill, brutesa, pèrdua de la sociabilitat, de la confiança en la gent, etc.
En alguns casos, més o menys excepcionals, la presència d’immigrants es concep com a positiva, ja que aporta diversitat, complexitat, color, a la societat menorquina. Així,
Deixant de banda la part de raó que cadascun d’aquests discursos puguin tenir, el fet és que tant en un cas com en l’altre la immigració és concebuda com la causa suficient d’aquests canvis, i mai com una conseqüència o efecte d’altres canvis impulsats –ni que sigui parcialment– pels propis menorquins.
Una altra de les transformacions que ha provocat la presència de nouvinguts afecta directament la manera com la societat menorquina es veu a ella mateixa.
Les societats sempre han tendit a concebre’s a si mateixes per oposició a un o uns altre/s. Un exemple clàssic és el del moro. En l’actualitat, els immigrants extracomunitaris representen aquest paper d’altre, sols que, en el seu cas, es tracta d’un altre proper, instal·lat en el propi territori.
Així, la presència d’immigrants serveix per concebre, per oposició a aquests, la resta de la societat com a més unificada del que es percebia abans de la seva arribada. Els que havien immigrat amb anterioritat a ells, sobretot de la resta de l’Estat, són agrupats normalment amb els autòctons quan es tracta de parlar dels estrangers extracomunitaris. Aquesta identificació, sens dubte positiva, potser hauria costat més de fer si no hagués estat per la seva presència.
Així idò, la principal conseqüència que ha tingut la immigració és que la societat[6] menorquina ha deixat d’apercebre’s a si mateixa com una. Els nouvinguts no són concebuts com a nous membres de la societat, sinó com a altres instal·lats en el propi territori. I que consti que aquesta percepció és comuna, més o manco en la mateixa mesura, a autòctons i a immigrants.
4. EL NOU MENORQUÍ COM UN MÉS
4.1. Un més, no discriminació
La immigració introdueix en la societat d’acollida una seguit de maneres de dir, de veure, de fer, de creure i de pensar que eixampla la diversitat ja de per si creixent de la societat menorquina. Aquesta diversitat en si mateixa no és bona ni dolenta: tot depèn de què sigui allò divers en cada cas. L’únic segur és, en primer lloc, que no la podem evitar, i en segon lloc, que al principi posa dificultats a la capacitat de comprensió mútua entre tots els membres de la societat.
En aquesta situació, sorgeixen un seguit de propostes, totes les quals passen pel concepte d’integració. Ara bé, què significa “integrar”? Qui s’ha d’integrar, com, en quina mesura, i a què ha de fer-ho? Les possibles respostes, que constitueixen un ampli ventall, difereixen les unes de les altres segons es posi més l’accent en dimensions culturals, legals, polítiques o socials; i segons s’entengui que la iniciativa correspon a l’immigrant, a la societat autòctona, o a ambdós.
Més que enredar-nos en estranyes especulacions, convé que pensem què té, com és, aquell de qui no considerem necessari que s’integri. Fixem-nos en que hi ha menorquins cristians, budistes, agnòstics, ateus; n’hi ha que escolten música menorquina, clàssica, àrab, i la majoria anglosaxona; n’hi ha que es senten espanyols, altres –dels Països– catalans, o balears, o ciutadans del món; tots ells, d’una manera o altra, poc o molt, es senten i són vistos com a menorquins (ço és, membres de la societat menorquina). Així, la integració no pot consistir simplement en l’adopció d’un inventari de trets socioculturals. Ja que, si fos així, arribaríem a la conclusió que molts “menorquins de tota la vida” també s’han d’integrar. L’individu ja integrat es caracteritza per ser considerat –pels altres, i sobretot per un mateix– com un més de la comunitat.
En què consisteix considerar l’immigrant com un més? Simplement, en tractar-lo –i que ell es tracti a si mateix– com ho faríem amb qualsevol altre menorquí. L’immigrant estarà integrat, ço és, deixarà de ser immigrant, quan sigui considerat –i ell mateix es consideri– un menorquí més. I açò vol dir: ésser valorat, estimat, criticat o rebutjat en raó d’allò que realment fa, i no pel fet de venir de fora, de ser immigrant. O sigui: no se l’ha d’estigmatitzar ni tampoc se l’ha de defensar o acceptar en major mesura del que ho faríem amb qualsevol altre menorquí. En aquest sentit, integrar és simplement el contrari de discriminar.
Des d’un punt de vista col·lectiu, la integració consisteix en aconseguir que Menorca segueixi essent una per damunt o malgrat la creixent diversitat que inclou.
4.2. Llengua
En aquest punt, hi ha un element que em sembla que adquireix una importància especial: la llengua. O, més ben dit, les llengües, ja que en el conjunt de les Illes Balears s’hi parlen actualment una vuitantena de llengües.
Pel que fa a les dues majoritàries, el català i el castellà, cadascuna d’elles desenvolupa una funció específica en el context migratori. Mentre el castellà queda definit com la llengua útil, suficient, pràctica, lligada a la subsistència; el català resta associat a determinats objectius professionals i, sobretot, a un major nivell d’identificació amb la societat menorquina. Per aquest mateix fet, entre els immigrants el català és percebut moltes vegades com un obstacle innecessari: “de què em servirà si un dia me’n vaig a viure a una altra banda?”, es demanen amb freqüència.
Més enllà de les controvèrsies més o menys polititzades que pugui generar, hi ha un fet indiscutible: rallar català (o menorquí, o com li vulguem dir) és una marca d’autoctonia, és una senya que indica que qualcú és d’aquí. Evidentment que hi ha gent d’aquí que no té el català per llengua habitual. Però hi ha un fet que és innegable: un marroquí que parla castellà a Valladolid és un marroquí més; mentre que un marroquí que parla català a Menorca, en canvi, no és un marroquí qualsevol: d’alguna manera, s’entén que “ha fet punts” per entrar a formar part “de ple dret” de la societat menorquina. I açò tant als ulls dels propis catalanoparlants com dels castellanoparlants i dels mateixos immigrants.
Podríem citar molts d’exemples i casos concrets en què el català apareix vinculat al fet de “ser d’aquí”. Un d’ells és la costum, molt estesa a Menorca, de no parlar en la pròpia llengua als que percebem com a aliens a la nostra societat; els parlem en castellà, encara que en alguns casos no entenguin ni un sol mot. El relat d’una entrevistada, que emigrà del Marroc de ben petita, era força il·lustratiu en aquest sentit: afirmava que, tot i iniciar sempre les converses en català (en un perfecte accent alaiorenc), en ocasions se li responia en castellà. Ella entén que, amb aquesta conducta, se li està recordant de qualque manera que ella no és d’aquí.
4.3. El fillet com a lligam i avançada de la família
Pel que fa als agents implicats en aquest repte d’aconseguir que Menorca segueixi essent una, n’hi ha uns que tenen un paper especialment rellevant: els fills dels immigrants. Els fills són moltes vegades el lligam més fort dels pares immigrants amb la societat menorquina. El fillet va “per davant” dels pares en molts de sentits: aprèn més ràpidament la llengua i els patrons de conducta autòctons, estableix relacions com un igual amb altres fillets menorquins... Sovint pot passar que mentre fill s’està fent –de fet, ja és– menorquí, els seus pares es senten “encara” com a marroquins, equatorians, o el que sigui. Davant d’aquesta situació, els pares poden reaccionar de diverses maneres. La primera possibilitat la podem anomenar “reacció positiva”: els pares es feliciten del fet que el seu fill no haurà de passar per les dificultats que a ells els ha tocat viure. A més, el fet que el seu fill sigui “completament menorquí” els impulsa a desenvolupar –també ells– un sentiment d’identificació com a menorquins. La segona possibilitat, la “negativa”, s’esforça en desenvolupar un mecanisme de defensa consistent en reforçar aquells trets que es consideren més propis[7]. El fet que el fillet “vagi per davant” pot donar lloc a la idea que “la segona generació” està en perill: pot ser que siguin ells els que paguin les conseqüències de la migració. La preocupació és raonable: els adults saben a què vénen, i han assumit que hauran de fer sacrificis, però els fillets no són prou conscients del que succeeix i potser un canvi dràstic els podria causar algun tipus de perjudici, ja sigui moral, social, professional, etc. Sigui com sigui, hi ha pares que tracten d’evitar aquests perills intentant que el seu fill no perdi les arrels, que visqui en la mesura del possible com ells ho havien fet. Llavors les famílies es tornen més escrupoloses i rígides del que eren en el país d’origen, on no es percebia aquest perill.
El fill dels immigrants romp la categorització comunament establerta per parlar i pensar la immigració: ell no és immigrant, però segueix tenint alguna cosa que impedeix concebre’l com completament d’aquí[8]. És per açò que sorgeixen conceptes paradoxals com els d’“immigrants de segona generació”, o es parla ja no d’immigrants d’origen marroquí, sinó de “nens d’origen immigrant”. No hi ha dubte que totes aquestes expressions estan completament mancades de sentit, i que no fan més que intentar amagar al màxim de temps possible una realitat ben palesa: aquests fillets són menorquins. O bé han nascut aquí, o bé no han escollit d’emigrar. Tant en un cas com en l’altre, és quasi segur que Menorca es convertirà –si no ho és ja– en la seva petita pàtria. Per totes aquestes raons, el fill d’immigrants té un presència estratègica. I les institucions educatives, en tant que institucions encarregades de la seva cura, tenen una gran responsabilitat en aquest sentit. Jo crec que, sense cap mena de dubte, i a l’escola encara més –o primer– que en cap altre àmbit, aquest fillet ha de ser tractat com a menorquí, simplement perquè ja ho és. Posant èmfasi en la seva diferència, ni que sigui amb la millor de les intencions, potser no esteim fent més que posar-li un obstacle més a la seva integració com una persona normal, com un menorquí més.
5. CONCLUSIÓ: MENORCA I ELS NOUS MENORQUINS.
En conclusió, crec que davant la immigració l’enemic principal que s’ha de combatre no és altre que la disgregació, la divisió social; no en el sentit de meres pugnes entre parts de la societat, sinó en el sentit profund de l’escissió d’arrel que hem comentat just ara. O vist per la banda positiva: el principal repte ha de ser salvar la unitat de la societat. No és que infravalori la resta de dificultats que apareixen en el context immigratori, ni molt manco. Només vull deixar clar que la resolució d’aquestes dificultats o l’aprofitament de les oportunitats que se’ns brinden passa en primer lloc perquè tots els agents implicats es concebin com a integrants d’un mateix tot, com a membres d’una mateixa comunitat.
Vivint fora de Menorca m’he acostumat cada vegada més a veure Menorca com un petit país envoltat d’aigua. Encara que soni molt poètic, aquesta idea crec que respon més que cap altra a la realitat menorquina. Com ja he comentat, hi ha menorquins que es senten espanyols, d’altres que es senten catalans però no espanyols, altres balears, i fins i tot n’hi ha que s’identifiquen com a ciutadans del món. Tots ells, més o menys en la mateixa mesura, es saben i es volen menorquins. És a dir: l’únic nivell d’identificació compartit per tots els menorquins té per referència Menorca. La gran immigració dels darrers anys, com hem vist, posa en entredit aquesta identificació comuna.
Com serà el futur de Menorca? Ningú no ho pot saber, però crec sincerament si hi ha qualque possibilitat de salvar la unitat dels menorquins sense que ens diluïm sense més en una societat disgregada, amb poca autoconsciència i poca autoestima, aquesta passa perquè comencem d’una vegada per totes a considerar els nouvinguts com a menorquins. Com a nous, però com a menorquins. La majoria d’ells i els seus fills acabaran quedant a Menorca, és a dir, s’acabaran convertint en menorquins, al manco de facto —de fet, ja ho són. El que fa falta és reconciliar al màxim possible la identificació subjectiva, que tendeix a ser “conservadora”, amb la pertinença objectiva, real, que ha canviat parcialment.
Seria insensat esperar que l’immigrant es sentís, parlés i actués com un menorquí quan els mateixos menorquins no el perceben ni li parlen ni el tracten com a tal. El mateix podríem dir, segurament, a la inversa. És per açò que m’agradaria acabar amb les paraules d’un jove vingut de Senegal que fa uns anys que viu a Menorca. El seu és un cas excepcional, no hi ha dubte, però és un exemple del que seria desitjable a poc a poc que succeís.
Yo ya no puedo volver a Senegal. Ya he pedido la reagrupación familiar, y si mi mujer viene aquí, moverme de aquí va a ser muy difícil. Imagínate si viene mi mujer, y tengo mis hijos aquí... Ya llevo años aquí. Yo ya soy menorquín. Quieras o no quieras yo ya soy menorquín. ¿Quién me va a decir a mí que no lo soy?
[1] Fragment del pròleg de Joan Pons a Els menorquins d’Algèria, de Marta Marfany Simó (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2002).
[2] Dades gener 2006: IB, 167.751 estrangers (16’8% del total de població); Menorca: 12.543 estrangers (14’2% del total).
[3] Les dades pel conjunt de les Illes Balears encara són més contundents: del total de 1.001.062 de residents, només 567.761 (un 56’7%) han nascut a les pròpies Illes. Els nascuts a l’estranger són 187.773 (un 18’8%). Els nascuts a la resta de l’Estat són 245.528 (un 24’5%).
[4] Alguns exemples il·lustratius en aquest sentit són les migracions a peu a dins d’Àfrica, o el fet que a Menorca hi hagin immigrants provinents de
[5] A grans trets, aquesta conceptualització correspon a la desenvolupada per l’antropòleg Manel Delgado.
[6] “Societat” s’entén aquí simplement com el conjunt d’individus i grups que s’interrelacionen en un espai determinat, en aquest cas Menorca.
[7] Un exemple il·lustratiu és el recurs a la figura de l’imam, que no només és un guia espiritual, sinó que també esdevé educador dels fillets en la llengua i cultura àrabs –a més de, lògicament, la religió islàmica.
[8] Fa tres anys vaig fer un estudi sobre la plaça Folch i Torres, al barri del Raval de Barcelona. Una de les entrevistades nomia Norma i era nada a Itàlia, de pares italians; va emigrar a Argentina quan encara era una filleta; vingué a Barcelona fa dotze anys amb el seu marit, que és nat a Barcelona de pares catalans i emigrat amb ells a Argentina quan era petit; el seu fill va néixer a Argentina, i va arribar a Barcelona a l’edat de dos anys. Tots ells eren considerats per tothom –inclús per ells mateixos– com a immigrants. Aquí hi ha una cosa que no quadra: si el pare se’n va anar a Argentina amb tres anys i és considerat argentí, el fill que ha arribat a Barcelona als dos anys bé que hauria de ser considerat català, no? O, en cas contrari, haurem de considerar que el pare és en realitat català, ja que ha nascut a Barcelona; i el mateix per tots els fillets que actualment hi neixen.
