dijous, 2 de juny del 2011

acabant el curs i reflexionant sobre la feina






Faig feina a l'Equip de Suport a la llengua del Servei d'Ensneyament de Català. D'ençà ara farà quatre anys, vaig proposar-me de treballar en tres eixos, vam anomaner EINA, és a dir: un petit Equip per a la Interculturalitat, la Normalització i l'Acolliment.

L'arribada massiva d'alumnat de procedència molt diversa d'arreu del món a les nostres aules, amb llengües i cultures diferents, omplien de color i de reptes el panorama educatiu dels centres. Els reptes eren, bàsicament tres: acollir l'alumnat nouvingut (1) en llengua catalana (2) incorporant l'aportació de les seves llengües i cultures(3). Per fer-ho teníem clar que havíem d'incidir en el professorat responsable de les aules d'acollida, però també en el conjunt del professorat de cada centre. Perquè en definitiva, tothom n'era responsable.

Una de les coses primeres que tením clares era que la llengua catalana havia de ser el centre de gravetat de la nostra actuació. En segon lloc que aprendre una llengua nova era sobretot fruit de la interacció social i que, en tercer lloc, per fer-ho possible, l'acollida havia de ser de doble direcció, una acollida mútua. Un enfocament intercultural de l'escola n'era la garantia.

Que la llengua catalana sigui alhora lloc de trobada de llengua compartida com a llengua pròpia i mitjà d'integració i de cohesió entre tot l'alumnat en un marc plurilingüe no és un objectiu fàcil. No ho és, entre moltes raons, per la situació de minorització de la llengua catalana.

La tasca de realitzar una bona acollida lingüística i cultural, a través del PALIC, només té el propòsit de facilitar, ajudar i garantir als nouvinguts les mateixes oportunitats d'èxit escolar. I açò és una feina compartida per tot el centre, que va més enllà de les aules d'acollida. En aquest sentit, la interculturalitat significa tenir la mirada oberta a l'enriquiment que suposa per a l'escola la diversitat de cultures que s'hi donen, una oportunitat per obrir la mirada de tots els alumnes per tal d'adquirir el valor de la convivència.

Era, és, important per a nosaltres adonar-se que tota la feina feta a l'aula d'acollida té la finalitat de possibilitar com més prest millor la incorporació de l'alumnat nouvingut a l'aula del grup de referència, que és el seu lloc natural, i on pot aprendre més i millor. L'AA és per tant una ajuda inicial.

Els tres eixos, Interculturalitat, Llengua i Acollida, només tenen un sentit ple si l'escola no és tota sola. Cal que tota la comunitat educativa, en un sentit ample, treballi en una mateixa direcció. L'entorn, amb tots els agents educadors, s'ha de posar d'acord en un consens respecte els tres eixos. Les famílies, el municipi, les entitats cíviques, etc. hauran de comaprtir l'objectiu de la cohesió social entorn de la llengua, la interculturalitat i l'equitat educativa. Una escola oberta a l'entorn i un entorn que penetra a l'escola mitjançant la participació, la implicació i la corresponsabilitat.

La nostra feina, idò, a l'equip de Suport a la llengua ha estat assesorar les aules d'acollida com el nucli a partir del qual intervenir en tot el centre. Són tasques complexes, certament, però és evident que sempre s'ha de treballar en realitats ben concretes: en metodologies innovadores per a l'aprenentatge de la llengua, en programes de continguts interculturals, en tractament de la diversitat lingüística, en
immersió, en lligar el context a l'escola, en com fer present les llengües de l'alumnat al centre, en com atraure els nous ciutadans a la llengua del país, etc.

La valoració en en faig d'aquests quatre anys és de claroscurs. Sempre pens que podem fer més del que feim, però que alhora resulta difícil d'intrevenir en una estructura complexa com és un centre. D'altra banda hem introduït programes, materials, metodologies que tenen molt bon rendiment, com per exemple l'apadrinament lingüístic, les sortides a l'entorn, els criteris d'avaluació, la difusió de materials i de portals educatius a Internet, etc. Amb tot, per mi un dels inconvenients que tenim és l'actitud de renúncia a la llengua catalana. Cosa que la fa invisible als nouvinguts que no troben contextos d'interacció reals.