divendres, 20 de novembre del 2009

parelles lingüístiques als centres escolars


Aquestes són unes parelles lingüístiques formades a l'IES M.Àngels Cardona de Ciutadella. Gairebé tots els centres de secundària de Menorca tenen un programa d'apadrinament entre el seu alumnat. La idea d'apadrinament va una mica més enllà del voluntariat lingüístic, perquè és evident que els al·lots comparteixen, a més de la llengua, altres experiències.

dimecres, 18 de novembre del 2009

Més que tolerar, conviure


Més que tolerar, conviure Francesc Florit Nin




Menorca és una terra d’acollida. La fesomia de Menorca és composta de les diverses cultures que hi ha passat: primers pobladors, fenicis, romans, bizantins, musulmans, catalans, anglesos i francesos, castellans...I ara que hi arriben d’arreu del món: d’Amèrica Llatina, d’Anglaterra, de l’Europa de l’Est, del nord d’Àfrica i alguns d’Àsia. De fet actualment un 40% de la població no ha nascut a Menorca, hi ha vingut a viure. A més, molts dels qui hi ha nascut són fills d’immigrants d’altres llocs d’Espanya o d’Europa. Aquest augment espectacular de la immigració s’ha produït en només 8 anys. Ara la població immigrant representa un 15 % del total de Menorca. Per posar una dada rellevant: a Menorca hi viuen més estrangers que alaiorencs. Si tots els estrangers es reunissin en un nou poble, aquest seria el tercer més gran de Menorca, segons ha constatat Joan Febrer, en un estudi molt interessant sobre els nous menorquins .

Però Menorca també ha estat terra d’emigrants. Tots els menorquins han tingut algun familiar pròxim o llunyà que es va veure obligat d’abandonar l’illa, per les mateixes raons que ara els immigrants que arriben deixen els seus països: per necessitat, per tenir unes expectatives d’una vida millor, per a ells i per als seus fills. Durant anys Menorca va tenir una forta emigració. Els emigrants menorquins a Algèria van arribar a ser majoria en algunes poblacions. El 1834 Alger ja tenia una «rue de Mahon». Entre els anys 1830 i 1836 van emigrar de Menorca unes 10.000 persones, amb una població d'uns 38.000 habitants, és a dir una quarta part . El 1850, 45 famílies menorquines funden el poble de Fort-de-l'Eau on es conservà el català durant més de cent anys, i el 1853 Aïn Taia és fundat per 967 menorquins. Uns pocs anys més tard, el 1875 van emigrar de l’illa una altra vuitena part de la població (4.000 d’una població total de 33.000). Però, en canvi, que jo sàpiga, no hi ha cap lloc que commemori, que ens faci recordar als menorquins que també hem estat emigrants. El meu avi mateix.

Menorca, per tant ha canviat molt. Ha passat de ser una terra pobra que treia els seus fills perquè no els podia mantenir a una terra rica que acull immigració. Ara Menorca és molt més complexa en tots els sentits: socialment, culturalment, lingüísticament. Som davant per tant d’una societat multicultural d’una gran diversitat. Per sobre totes les diferències, que inevitablement confronten maneres de ser i de pensar distintes, hi ha una cosa que a tots ens resulta imprescindible: la pau ciutadana, la cohesió social, és a dir, la convivència. Com fer-ho és un dels reptes més exigents que tenim. Per sort no som els únics al món que els passa un fet semblant, ja que tenim unes experiències de les quals en podem aprendre. D’altra banda Menorca és rica en vida associativa, participar-hi és fàcil, n’hi ha per triar.

Fer formular ràpidament la tesi de la proposta: es tracta de ser una mateixa societat cohesionada en base a la consideració igualitària de tots els seus membres tot respectant les seves singularitats sense perdre la identitat de la cultura i la llengua pròpia de Menorca. Tot i que dir-ho és fàcil, aconseguir-ho no ho és tant, perquè exigeix esforç, consciència i participació. Perquè el món que vivim és complex i hem perdut moltes de les certeses que teníem. No és que visquem una època de canvis, sinó que vivim un canvi d’època. La mundialització ( la globalització, que en diuen) provoca oportunitats i grans desigualtats; provoca també grans fluxos migratoris; les tecnologies augmenten la productivitat i la comunicació però suprimeixen llocs de treball; la mobilitat i la deslocalització d’empreses fan precaris els llocs de feina; les identitats culturals es difuminen mentre es reivindiquen les que han estat menystingudes; es va creant un nou perfil de ciutadania universal, mentre que l’economia global debilita l’Estat del benestar; es dilueixen els Estats i es creen noves entitats supraestatals; sorgeixen noves formes de marginalitat i noves intoleràncies com els fonamentalismes religiosos; tenim dèficits democràtics i inseguretats; augmenten els problemes mediambientals, però també es fan grans avenços en el coneixement. En definitiva: tot es mou, canviam de paradigmes, les crisis dels models antics fan preveure nous models. Davant aquests reptes haurem de donar respostes intel•ligents. I crec que només hi ha un camí: aprendre a dialogar per conviure. Aprendre a viure junts, aquesta és la gran assignatura de la qual ens haurem d’examinar tots. Per aprendre a conviure serà imprescindible la participació. Menorca és rica en associacions de tot tipus. Participar en la vida social, cultural o esportiva és fàcil, n’hi ha per triar. Perquè la clau de volta de la convivència és la participació, perquè demana un esperit obert d’acceptació, demana un esperit actiu, d’afirmació de la vida, perquè demana un esperit optimista, de confiança.

Potser la tolerància és un primer pas, per començar. Però no és suficient perquè no garanteix la convivència. Tolerar pot tenir un significat merament superficial que no atén l’arrel del problema. Quan tolerar significa haver de suportar l’altre perquè no em queda altre remei, aleshores no s’avança en la comprensió de l’altre. La tolerància, en el sentit positiu d’acceptació, i la convivència són experiències que s’han d’aprendre i només es poden aprendre amb experiències, com s’aprenen les coses importants de la vida. Es tracta d’una experiència de coneixement per contacte i reflexió. Res més i res menys. Lluís Vidaña Fernández posa com a base de la convivència quatre paràmetres: 1r. el coneixement mutu, 2n. l’intercanvi d’experiències i d’idees, 3r. la participació i la col•laboració i 4t. la igualtat de drets i deures. Treballar totes aquestes bases formaria una proposta clara d’Interculturalitat.

La interculturalitat, de la qual es parla tant, no és tant una realitat, sinó una aposta de futur. Es tracta d’actuar a favor del contacte entre les cultures per lluitar contra els estereotips negatius sobre la diversitat produïts per la ignorància i la por. En el fons del fons, la por i la desconfiança produeixen els monstres de la xenofòbia, del racisme, de la intolerància que menen a la disgregació, a la segregació, a la marginalitat i a la discriminació. Lluitar contra aquests monstres és lluitar contra la por i la ignorància. Sovint és la por que ens fa ignorants!

La UNESCO aposta per una educació intercultural en la seva Declaració Universal de la Diversitat Cultural aprovada el 2001 i a les Directrius sobre l’Educació Intercultural . En aquests documents es fixa com a objectiu principal el reconeixement de les identitats culturals i lingüístiques per a garantir la convivència per a la pau del món i es proposa de fomentar vies de comunicació entre les cultures per promoure la coexistència pacífica i la tolerància mútua. Perquè la clau d’unes relacions pacífiques consisteix en el reconeixement i la comprensió. La multiculturalitat de les societats actuals, com la menorquina, exigeix un compromís per la interculturalitat. I açò, com ja he dit, ho hem d’aprendre. Però, en concret, què hem d’aprendre? L’aprenentatge intercultural vol garantir la convivència per mitjà d’exercir unes habilitats socials fonamentals. Per exemple entendre que totes les persones tenim molt més, moltíssim més de comú que de diferent. Per exemple que unes persones i altres ens necessitam, el valor de la interdependència. Per exemple aprendre a veure que la feina en col•laboració és molt més rica i satisfactòria. Per exemple que resoldre els conflictes de forma dialogada i pacífica n’assegura més la solució i que a tots ens beneficia. Aquests són els valors, que precisament no mostren gaire els mitjans poderosos de comunicació.

No es tracta mai d’amagar els conflictes, perquè de conflictes sempre n’hi haurà. Els humans som d’aquesta naturalesa complexa. De fet els conflictes tenen la cara positiva de mostrar la diversitat i els distints angles de la realitat i són el punt de partida per a crear noves formes d’adaptació. Els conflictes ens posen a prova i benvinguts siguin ja que no els podem evitar. No cal evitar-los, cal gestionar-los amb actituds obertes, amb habilitats assertives i amb valors d’apropament, de coneixement, de respecte, de comprensió i de solidaritat. I en aquest ordre.

Tothom sap què significa conviure! Tanmateix no hi serà de més que intentem de perfilar una mica més el sentit de la convivència, perquè en aquesta descripció podem veure la dimensió més real i més concreta. Conviure és viure amb els altres amb harmonia. Ala ja està! Però implica un aprenentatge i una diversitat de criteris que caldrà regular en cas de conflicte. També exigeix un grau d’adaptació d’uns i altres. Exigeix la tolerància en el sentit positiu que hem dit d’acceptació del qui és diferent. Demana unes normes mínimes comunes, compartides, unes “normes de convivència”. Conviure demana també que mirem més allò que ens uneix i que relativitzem allò que ens separa. Per conviure cal un espai públic, on trobar-se i on negociar les diferències i on trobar el consens necessari. I sobretot, conviure és un acte de profunda participació democràtica. Per conviure calen uns coneixements, unes habilitats, i unes emotivitats disposades a la cohesió social. La integració forma part indispensable de la convivència. És un procés de contínua negociació, és una conquesta diària, mai un estat perenne conquistat, cada dia s’ha de conviure. La convivència és el component fonamental de la Interculturalitat.

Si haguéssim de fixar un vocabulari de la convivència segurament tindríem un cert consens entorn de paraules com: a d’acceptació, b de bondat, c de compassió, d de diàleg, e d’esperança, f de felicitat, g de generositat, h d’humanitat, i d’igualtat, j de justícia, l de llei, m de maduresa, n de negociació, o d’oportunitat, p de pau, q de , r de respecte, s de solidaritat, t de tendresa, u d’unió, v de valor, x de xarxa, i z de

Tenim un llibret preciós que sota el nom de L’imperatiu intercultural l’autor, Ramin Jahabegloo, ens fa reflexionar sobre la necessitat urgent d’establir una nova mentalitat i unes noves relacions entre les cultures. Els grans avenços de la humanitat s’han produït quan les cultures s’han creuat en un diàleg fecund. El diàleg parteix d’un doble elogi: l’elogi de la diversitat, visca la diversitat!, i l’elogi de la personalitat, visca la idiosincràsia! L’equilibri entre els dos elogis és delicat com una papallona. Però resulta necessari i urgent. Per arribar-hi caldrà reforçar els principis democràtics i una ètica de mínims compartida per tot el món. Que cada poblet s’ho proposi. Que Ciutadella es proposi el principi de la convivència, és a dir, establir contactes en un lloc i en un temps de trobada. La trobada és la via cap a la convivència. En canvi el desconeixement per manca de contacte provoca idees estereotipades cap als altres i sorgeixen els prejudicis i la intolerància. El desconeixement provoca por, el gran enemic, el monstre. D’altra banda el contacte amb el diferent ens fa relativitzar les pròpies conviccions i ens obre un horitzó d’una veritat més ampla. A més ens fa descobrir allò que de comú tenim les persones i les cultures, plorar pels fills per exemple, i açò ens humanitza i ens estimula la solidaritat. El diàleg és la millor manera d’aprendre i d’alliberar-nos d’una identitat unidireccional, i per tant ens fa avançar en la pròpia cultura quan comprenem les altres. Per transformar-se, les cultures necessiten ser receptives a les altres cultures. La història no és altra cosa que un llarg diàleg d’influències recíproques de cultures diverses (i de vegades també d’enfrontaments)

En fi, la tolerància és la norma mínima, el respecte és la norma segona, la convivència és la norma final, definitiva, màxima. Tenim l’obligació de parlar, d’escoltar i de respondre. Així es construeixen els ponts del diàleg. La interculturalitat és la matriu d’aquest diàleg, com diu Ramin Jahabegloo. Però fer fer-ho cal que totes les cultures tenguin plenes garanties d’una vida plena, que siguin vigoroses. Cada cultura ha d’afermar-se per poder dialogar. En aquest sentit la preservació de la diversitat cultural, de totes les excepcionalitats que és cada cultura és condició necessària. La finalitat és mostrar el patrimoni de la humanitat i els valors comuns a partir del dret a la diferència, perquè la diversitat és aquest patrimoni. Les societats diverses i l’encreuament de cultures sempre han estat a la gènesi de les grans transformacions i conquestes de la humanitat. Els intercanvis de coneixements i d’habilitats han estat a l’inici de la resolució de grans enigmes i dificultats. La preservació de la riquesa patrimonial de llengües i cultures del món ens pot salvar.

La interculturalitat reclama la protecció dels febles, perquè es doni veu a les cultures que han estat silenciades a causa de la uniformització del món, de la mundialització, en base a la igualtat de dignitat de totes les cultures. La capacitat de convivència entre les cultures dóna a entendre que a la humanitat li preocupa el futur del planeta. O açò o la barbàrie.

La convivència intercultural, més enllà de la tolerància, implica el reconeixement mutu, dels menorquins autòctons, dels nou menorquins i fins i tot dels que temporalment venen a viure a l’illa, que són molts, visitants, residents i turistes. Aquest reconeixement, tanmateix ha de tenir un doble sentit: la multiculturalitat dels diversos grups per un costat i el compromís amb la cultura i la llengua autòctona per l’altre. Per dir-ho en paraules d’Isidor Marí es tracta d’una adaptació mútua: el compromís de la cultura històrica amb la diversitat dels grups culturals establerts al territori; el compromís de tots els grups culturals amb el futur de la llengua i la cultura pròpies del territori.
“Cap futur multicultural no serà just si admet la possibilitat de desintegració de la cultura i la llengua autòctona” com diu Isidor Marí. Quin sentit tindrien els esforços en la convivència i el reconeixement de les diverses cultures si assistíssim a la desaparició de la llengua catalana? El primer principi que ha de regir la gestió de la multiculturalitat és la voluntat de compartir la llengua i la cultura autòctones per assegurar el seu futur com a garantia de cohesió social. En aquest sentit, la multiculturalitat no ha de suposar un poti-poti que ofeguin les llengües i les cultures històriques autòctones de cada territori, perquè pel camí de la uniformització de les llengües i les cultures, pel domini de llengües i cultures hegemòniques acabaríem amb la riquesa de la humanitat, d’allò que li atorga sentit. El respecte i la participació en la vida social de la diversitat de cultures han d’anar acompanyades pel respecte a la llengua catalana com a llengua social de confluència i d’ús públic.

Què demanen els nous menorquins a la societat d’acollida?: el mateix tracte, les mateixes oportunitats, els mateixos drets, la seva integració. Què demana la societat d’acollida als nous menorquins? La seva integració, l’ús de la llengua o les llengües oficials, el respecte a la legalitat i a l’ordenament democràtic del país. El que veritablement hem de compartir és una escrupolosa obediència als drets humans. Que cadascú tengui la identitat que vulgui. Hem de superar qualsevol intent de definir les identitats en unes societats cada cop més complexes i diverses. És en l’aire! Avui les identitats poden ser múltiples i canviants. Allò que realment importa és la dignitat humana i la convivència.

En aquest compromís hi hem de ser tots: Ja no val relegar aquesta tasca a les escoles, amb l’excusa que a les escoles educarem bé els ciutadans preparats del futur multicultural. No. Les institucions públiques, les organitzacions civils i empresarials, les associacions de tota mena, els mitjans de comunicació, i també el sistema educatiu, s’han d’implicar en el diàleg intercultural per trobar el punt d’equilibri entre la voluntat de la majoria i els drets de les minories. Els problemes de cohesió social no són conseqüència de la diversitat cultural, sinó de la desigualtat social i la marginació. Per açò, un enfocament intercultural és una oportunitat de lluitar contra les desigualtats i les exclusions .

Què demanam? Que les institucions públiques i privades adeqüin la seva gestió a la realitat multicultural, que es preparin per atendre aquesta diversitat. Que les escoles i totes les instàncies educatives incorporin els continguts interculturals com a eixos centrals de la seva feina, que facilitin el contacte i els intercanvis. Que els mitjans de comunicació reflecteixin aquesta diversitat i donin veu a qui no en té, perquè es perdi la por al desconegut i es pugui gestionar amb certesa la positivitats de la diferència. Que les empreses i els sindicats combatin les desigualtats, que s’atengui la immigració amb tots els drets, que es lluiti contra la precarietat i la marginació per causa de les diferències culturals. Que el món de la cultura, de l’esport i de l’oci promoguin activitats d’acollida i d’intercanvi. Que les entitats ciutadanes celebrin trobades interculturals des del diàleg. D’experiències positives en tenim moltes. En podem aprendre de les negatives. Cal ser actius perquè venen temps foscos i difícils. En voleu pistes?: participar en la vida escolar dels fills, apuntar-se a una parella lingüística per aprendre català, fer-se soci d’una entitat esportiva o cultural, assistir a actes cívics, col•laborar amb associacions, formar-se a les escoles municipals o d’adults, apuntar-se a totes les festes i celebracions, organitzar xerrades o trobades, mantenir la llengua pròpia amb cursos, mostrar les habilitats, exposar els productes de la nostra creativitat, llegir i parlar, conversar amb l’altre... Aquest canvi d’època del s. XXI comporta seriosos problemes i ens haurem d’armar de valor per fer-hi front. Tenir els ulls oberts, i participar activament i críticament. Tenim moltes possibilitats i el futur es crea ara.