Aprendre entre iguals

Aprenentatge mutu
Francesc Florit Nin

L’aprenentatge es produeix per la interacció. La interacció es pot donar entre l’aprenent i la matèria, entre l’aprenent i el docent i entre els aprenents entre si. En cadascuna d’aquestes interaccions es produeix el coneixement, és a dir l’adquisició de nova informació relacionada. Als centres educatius es donen les tres possibilitats. Tanmateix les dues primeres són habitualment prioritzades enfront de la darrera. L’aprenentatge entre els aprenents és una modalitat d’interacció que dóna molta possibilitats i crea una riquesa gens menyspreable. Molts professors tenim l’experiència d’alumnes que rebutgen l’ajuda nostra, però en canvi accepten de bon grat l’ajuda d’un company de classe. Les raons poden ser vàries, però n’hi ha dues que són fonamentals: l’ajuda entre iguals s’accepta millor perquè s’usa un mateix nivell de llenguatge i perquè es comparteixen interessos, motivacions, visions i referents.

Ben mirat podríem dir que una classe, a més d’un grup d’alumnes i un professor, també pot ser un conjunt d’aprenents i de docents, si consideram que els mateixos alumnes poden fer de mestres a companys d’aula. Açò pot facilitar molt la tasca del professor en disposar de més professorets i així abastar millor l’atenció a la diversitat. L’èxit de l’ajuda mútua entre iguals pot donar – està donant resultats excel·lents en tantes experiències escolars.

A vegades l’ajuda mútua es produeix sovint de manera espontània. Però si el mestre planifica la tasca, el rendiment pot ser més alt, i sobretot fer-se més extensiu a aquells alumnes a qui no els ha arribat la solidaritat dels altres. Planificar l’ajuda mútua pot ser relativament senzill: triar els grups o les parelles, fixar objectius, marcar uns continguts, fer entendre uns procediments, avaluar resultats... L’ajuda entre iguals pot organitzar-se de manera informal o molt formalitzada, fins i tot institucionalitzada.

Hi ha moltes modalitats d’ajuda mútua en l’àmbit educatiu. Les experiències en innovacions pedagògiques es multipliquen arreu del món. La UNESCO la recomana com una de les pràctiques instructives més eficients per a la qualitat de l’ensenyament. La modalitat més arrodonida d’aquest aprenentatge és el que anomenam Comunitats d’aprenentatge, un projecte de transformació de l’escola basat en la participació de tota la comunitat educativa a partir de l’aprenentatge dialògic. Altres modalitats, fàcils d’engegar, són l’alumne tutor, l’apadrinament, el voluntariat lingüístic, els grups d’estudi, el company mediador, el mentor, la parella de lectura, el cor contra el racisme...que són en definitiva maneres diverses de formular l’ajuda mútua i l’aprenentatge entre iguals.

Mirarem d’aplicar aquestes modalitats per a l’atenció a l’alumnat nouvingut, que és un dels col·lectius als quals l’organització de l’ajuda mútua té més sentit. Si les necessitats primeres de l’alumnat nouvingut és adquirir la competència comunicativa en la llengua de l’escola, una de les preocupacions peremptòries del professorat és la integració d’aquest alumnat per mitjà de la coneixença dels seus nous companys. Si s’aconsegueix una interacció entre ells, tenim la tasca mig feta, perquè un amic és el millor instrument per a l’aprenentatge d’una llengua.

1. Company tutor. La tasca de tutor d’un alumne cap a un altre s’entén com una ajuda durant les primeres setmanes perquè el nou alumne conegui el centre. L’alumne tutor li fa de guia en la nova situació, per orientar-se, per a dur l’agenda, per a l’horari i el calendari escolar, per a les tasques i les rutines, per als deures, etc. El company tutor té el compromís d’evitar l’aïllament del nouvingut i ajudar-lo en l’aprenentatge de la llengua inicial.

2. Apadrinament. És una modalitat igual a l’anterior però que s’assumeix durant tot el curs. El padrí i l’apadrinat signen un document de compromís d’acollida. En el compromís s’assumeixen responsabilitats d’ajuda en les tasques acadèmiques basades en la interacció en la llengua de l’escola. Est racta d’un suport cooperatiu entre iguals que millora les actituds i afavoreix la coneixença.

3. Voluntariat lingüístic. Les parelles lingüístiques són una eina molt eficaç d’aprenentatge de la llengua de l’escola que millora el rendiment de l’alumnat nouvingut. Es pot contemplar com a ajuda a les primeres passes de llengua inicial o bé per adquirir seguretat en l’ús de la llengua d’alumnes que ja duen un temps al país d’acollida. El voluntariat lingüístic incideix també en la idea de fer del català la llengua comuna compartida.

4. Parella de lectura. És una modalitat molt senzilla que consisteix a compartir una lectura (posem per cas els llibres de lectura extensiva de català o castellà) entre un alumne autòcton i un nouvingut durant dos o tres esplais de l’horari escolar.

5. Mediació. Els programes de mediació són cada vegada més presents als centres. La mediació intercultural pensada com a estratègia per a la resolució de conflictes pot tenir una modalitat de company específic per a un alumne nouvingut. Es tracta d’un paper assumit per aclarir malentesos i enfrontaments derivats de la immigració, el racisme, la marginació etc.

6. Models i mentors. En alguns centres es realitzen activitats encaminades a donar a conèixer com a exemples alumnes que han tingut èxit escolar i que poden servir de models de referència per al conjunt de l’alumnat. Si tenim a l’abast estudiants d’alguna minoria ètnica i lingüística que ha tingut èxit, aquests serveixen de mirall d’una imatge positiva. L’excel·lència d’un alumne no només s’ha de mirar en termes acadèmics, sinó també en termes d’integració social. Un mentor vindria a ser un model amb una implicació personal.

7. Grup d’estudi. És una vella idea d’ajuda mútua l’organització de grups que d’una manera més o menys formalitzada es troben per realitzar els deurtes o estudiar plegats. Les ajudes poden venir en grups d’edats diverses en els quals els grans ajuden els petits. Poden anar o no tutoritzats per una persona major (pares o mestres), dins o fora de l’horari escolar, a casa o a l’escola. S’ha demostrat la gran eficiència que tenen aquests grups en el rendiment d’alumnes amb més dificultats i amb alumnes nouvinguts.

8. Cor contra el racisme. La modalitat més complexa és la de formar un grup d’estudiants que es comprometen en l’observació i la denúncia de conductes racistes. Es tracta d’un grup que necessita una formació prèvia dins un programa general per a tot el centre per reconèixer, contrastar, discriminar i debatre els comportaments racistes en qualsevol de les seves manifestacions. El pensament crític i la sensibilitat intercultural poden tenir en grups així el lideratge d’una escola inclusiva i democràtica.

Consideracions entorn del català com a llengua minoritzada

Tendències en l’ús de les llengües.
Francesc Florit Nin


La realitat educativa està canviant a la vista. Els centres docents de Menorca poc tenen a veure actualment amb el que eren fa uns anys. La composició de l’alumnat i l’evolució experimentada per la societat han provocat que els patis escolars reflecteixin una imatge del tot nova. Entre molts d’altres aspectes, les llengües són possiblement una de les cares més visibles, o millor dit, més sonores, del nou panorama. El paisatge lingüístic menorquí ara és més divers i més complex, i per tant també ho és el paisatge escolar. La diversitat s’ha fet més notòria en llengües, en cultures i en maneres de viure.

D’altra banda, les tendències sociolingüístiques que venien d’enrera s’estan confirmant. Mentre que l’ensenyament de la llengua pròpia, el català, s’implantava al sistema escolar, la nova composició demogràfica i els fluxos migratoris s’anaven incorporant. El català poc a poc va passar del carrer a l’escola, on havia estat foragitada durant dècades. I la tendència a la substitució del català pel castellà es va imposant en els àmbits d’ús social.

Les escoles de Menorca van fer un esforç extraordinari en la recuperació de la llengua catalana, cosa que no ha succeït en tants d’altres àmbits. La llengua pròpia era ensenyada i era usada en l’ensenyament de les matèries curriculars. La implantació ha estat molt desigual i açò va fer que sortís el decret 92/1997 en el qual es regula que com a mínim s’impartirà la meitat del currículum en català. Tanmateix en els últims anys, les estadístiques indiquen una tendència a l’abandonament de la llengua catalana a favor de la castellana i açò es manifesta, per exemple, en l’ús col•loquial entre els escolars.

A pesar de tots els esforços fets, i de resultes del reflex de la realitat social, a l’escola la llengua catalana no ha arribat a assolir prou el paper de llengua comuna compartida com a llengua vehicular de l’ensenyament i com a llengua pròpia de les Illes Balears. En aquest sentit, la planificació educativa ha de preveure un tractament del català com a llengua minoritzada. Aquest tractament s’ha de fer a partir de les consideracions que segueixen.

• La insuficient presència social cal que sigui compensada amb un ús prioritari a l’escola amb la idea que la llengua pròpia sigui la llengua comuna compartida. Hi ha una percepció negativa de la llengua pròpia per a l’ús social a causa sobretot de la poca presència en els mitjans de comunicació i en altres àmbits formals, cosa que la desprestigia i lleva oportunitats per al seu aprenentatge funcional en les persones que la volen aprendre o necessiten aprendre.

• L’aprenentatge de la llengua catalana per part dels alumnes d’altres llengües passa necessàriament perquè els catalanoparlants no renunciïn a la seva i per tant els donin ocasions per a interactuar-hi.

• La semblança entre el català i el castellà facilita molt l’aprenentatge i en poc temps un alumne castellanoparlant pot entendre si vol i pot usar la llengua catalana. Les actituds positives milloren molt la competència en l’adquisició de la nova llengua. Cal veure amb naturalitat el predomini de la llengua pròpia, sense imposicions, sense prejudicis i amb respecte cap a l’ús personal de cada llengua.

• La percepció d’inutilitat de la llengua catalana ve donada perquè els castellanoparlants veuen que la seva llengua ocupa tots els àmbits d’ús i que per tant té el convenciment que sempre serà comprès en la seva llengua. Si afegim que els catalanoparlants tenen com a norma d’ús habitual el canvi de llengua al castellà en les seves relacions amb castellanoparlants (i fins i tot en persones que no entenen el castellà), tot plegat fa que la llengua pròpia sigui sistemàticament “amagada” o subordinada.

• El paper de llengua subordinada en el comportament lingüístic només s’explica per anys i anys (i percepció social) de submissió a la llengua dominant. En aquest sentit no basta que els alumnes, tots, siguin competents en català i castellà, sinó que l’usin realment. Per açò el professorat ha d’exigir als seus alumnes que usin el català en les matèries que sigui la llengua vehicular i igualment que usin el castellà en les matèries que en sigui llengua vehicular, segons s’hagi determinat en el Projecte Lingüístic de cada centre. Açò no és una imposició: és una estratègia d’aprenentatge, que res té a veure amb la vulneració de drets personals. Açò mateix passa en l’assignatura d’anglès o en les assignatures donades en anglès.

• Entre el professorat resulta important mostrar no només un bon model de llengua sinó també un bon model d’actitud lingüística, basat en el respecte i en la fidelitat cap al manteniment de la llengua pròpia de les Balears. Pel que fa al model de llengua, l’escola ha d’ensenyar aquells registres lingüístics que l’alumnat no té accés: les formes estàndards i cultes. Atès que en català, a causa de la seva llarga història de llengua minoritzada, hi ha una certa distància entre llengua col•loquial i llengua formal, el professorat ha de fornir un model de llengua genuïna, rica, formal i correcta.

• Entre els arguments adduïts en la defensa de les llengües, potser el més important és el fet que una llengua no és només eina de comunicació sinó que també és vehicle d’un llegat cultural que identifica la comunitat que la parla. Els continguts d’aquest llegat (geogràfic, històric, científic, artístic, literari, etc) han de formar part important del currículum escolar.

• Tots els alumnes i tots els professors han de conèixer i entendre la situació sociolingüística de la llengua catalana i les causes històriques d’aquesta situació: que és una llengua que intenta normalitzar-se, ocupar usos, àmbits i funcions a què havia estat relegada i que per tant, com qualsevol llengua vol tenir futur, és a dir, ser present en els dominis d’una llengua moderna prestigiada, en la ciència i en l’art, en la informació i en la recerca, en la tecnologia i en els productes culturals, en l’expressió popular i en l’alta literatura...