divendres, 1 d’octubre del 2010

emotivitat i llengua




Emotivitat i llengua
Francesc Florit


Una llengua és un caramull de connexions que s’estableixen entre les persones. Per açò diem que una llengua és sobretot un producte social, que de fet només es pot donar quan dues persones interactuen. I com que les relacions socials venen regulades pels sentiments i les emocions, amb una micona de racionalitat, podem deduir que les emocions i els sentiments formen part indestriable d’una llengua. Fent la màxima: una llengua és una emoció compartida.
I açò es pot comprovar quan es tracta d’aprendre una llengua nova, una llengua altra a la pròpia. Així la llengua, com a principal via per regular la conducta humana i la comunicació, és una eina complexa, la més complexa. És per un costat instrument de cognició, és vehicle de l’expressió i és dipositària de la identitat.
Usam la llengua per “fer” moltes coses. Qui deia que una llengua és un acte (de parla). Però la principal és la de vehicular el pensament i el sentiment —es poden realment destriar? Pensament i sentiment, les dues cares essencials de la conducta humana, la racionalitat i l’emotivitat.
En l’àmbit de l’educació, i en concret en l’ensenyament i aprenentatge d’una llengua L2, sovint la tasca docent se centra en el pensament racional. I oblida o margina aquella altra cara del component humà: l’emotivitat. L’escola també haurà de treballar la relació emotiva amb el llenguatge. Ja ho fa en les primeres edats, però com més grans són els alumnes, més es bandeja. Si el mestre vol que l’alumne interioritzi la llengua, especialment quan es tracta d’una nova llengua, una L2, haurà de lligar l’experiència d’aprendre amb ingredients emocionals. I en aquest cas en ingredients emocionals positius, amb emotivitats plaents si es pot dir així. Perquè les emocions poden ser assertives o negatives envers la llengua. Si l’alumne és capaç d’establir relacions saludables, còmodes, agradables, tendres...amb la llengua que ha d’aprendre, aleshores l’aprenentatge és ràpid i consistent. S’aprèn allò que realment es vol aprendre. Les maneres diverses que es pot valer un mestre per fer una llengua emotivament atractiva són per exemple jugar amb la llengua, comptar amb interessos personals, veure’n la necessitat, treballar amb productes d’alta qualitat emotiva: concerts, contes, poesia, cinema, teatre, etc. En definitiva es tracta senzillament, senzillament? de posar en contacte l’aprenent amb un model de llengua a imitar i a estimular a parlar-ne, a parlar-hi, i a parlar-se des dels sentiments.