dilluns, 17 de març de 2008

Aules multi-

Seminari Intercultural

Aula multi: receptes.

Francesc Florit Nin

Hi ha lectures agraïdes per als docents. Són aquelles que, emparades en un marc pedagògic ben fonamentat, parlen sobretot d’experiències d’aula. És la lectura que provoca el llibre d’Elisabeth Coelho Ensenyar i aprendre en aules multiculturals. Ed. ICE – Horsori. Cuadernos de Educación, 49. Barcelona 2005. El títol ja és tot un repte. El valor d’aquest llibre és precisament el fet de parlar de coses ben concretes sense perdre de vista el per què i el sentit final de tot plegat en educació.

Mentre anava llegint anava apuntant aquelles propostes que a l’endemà mateix es podrien fer a l’aula. Per exemple totes aquelles activitats que permeten fer un entorn més inclusiu a l’escola: elaborar un gràfic ben vistós sobre la diversitat del nostre alumnat que quedi visible a l’entrada, com si fos la nostra tarja d’identitat i en la qual quedassin recollies les llengües, els països d’origen, etc. O aquella altra que consisteix a fer cartells en cinc o sis llengües diferents de les dependències del centre. O aquella altra que consisteix en uns breus murals d’artistes (cantants per exemple) de diferents cultures representatives dels nostres alumnes.

El llibre parla de tot, no deixa gairebé res al marge, perquè l’autora considera que tot és educació i que totes les instàncies hi tenen la seva responsabilitat. Parla per exemple de les activitats que es porten a terme fora del recinte escolar, en activitats extraescolars justament perq1uè són les trobades informals aquelles que més apropen els alumnes de cultures diverses. Són molt importants les trobades esportives no competitives i que alhora es mostrin i es practiquin esports més tradicionals de països d’origen. Parla també de concerts de música, de trobades on tothom té un patrimoni què ensenyar. Parla de diversificar el menjador escolar, d’estimular la creació de grups de cultura específica (clubs de tota mena), d’aprofitar l’experiència interessantíssima de molts pares respecte la seva cultura, de reconèixer amb premis o beques els talents i les habilitats dels alumnes amb activitats inclusives, d’organitzar events antiracistes, de xerrades sobre els prejudicis, de debats sobre la participació, un cicle de cinema i de documentals sobre l’estat del món i de les causes de la mundialització, etc.

El llibre és extraordinari de propostes no només pràctiques sinó atractives, inspirades en un profund sentit de la democràcia i de l’acceptació. Es pregunta què fer perquè una aula sigui inclusiva, és a dir perquè les persones s’hi sentin valorades tal com són i que alhora valorin la diversitat a què contribueixen. Fer una presentació del nouvingut com una persona que parla tal llengua ( no que no parla tal altra), ajudar els estudiants a presentar-hi de forma amigable i entenedora per a un que no entén la llengua de l’escola. Tenir un mapamundi (millor invertit) en el qual cada vegada que entri un nou alumne hi puguem posar un nou punt d’origen. Tenir un calendari on s’hi ressenyin les festes de totes les cultures de l’aula. Fer treballar els alumnes en grups heterogenis perquè aprenguin a relacionar-se i a treballar en aprenentatges cooperatius. Responsabilitzar els alumnes perquè també se sentin professors de llengua per al nou alumne, probablement millors que el propi professor per a un aprenentatge comunicatiu. Aprendre expressions quotidianes en llengües diverses. Animar a no perdre la llengua materna i la importància de conservar-les totes. Organitzar grups d’autoajuda i estudi. Són moltíssimes les idees exposades per al centre, per a l’aula, per a tota la comunitat educativa perquè la diversitat cultural i el multilingüisme siguin una mena de repte festiu.