Aprendre entre iguals

Aprenentatge mutu
Francesc Florit Nin

L’aprenentatge es produeix per la interacció. La interacció es pot donar entre l’aprenent i la matèria, entre l’aprenent i el docent i entre els aprenents entre si. En cadascuna d’aquestes interaccions es produeix el coneixement, és a dir l’adquisició de nova informació relacionada. Als centres educatius es donen les tres possibilitats. Tanmateix les dues primeres són habitualment prioritzades enfront de la darrera. L’aprenentatge entre els aprenents és una modalitat d’interacció que dóna molta possibilitats i crea una riquesa gens menyspreable. Molts professors tenim l’experiència d’alumnes que rebutgen l’ajuda nostra, però en canvi accepten de bon grat l’ajuda d’un company de classe. Les raons poden ser vàries, però n’hi ha dues que són fonamentals: l’ajuda entre iguals s’accepta millor perquè s’usa un mateix nivell de llenguatge i perquè es comparteixen interessos, motivacions, visions i referents.

Ben mirat podríem dir que una classe, a més d’un grup d’alumnes i un professor, també pot ser un conjunt d’aprenents i de docents, si consideram que els mateixos alumnes poden fer de mestres a companys d’aula. Açò pot facilitar molt la tasca del professor en disposar de més professorets i així abastar millor l’atenció a la diversitat. L’èxit de l’ajuda mútua entre iguals pot donar – està donant resultats excel·lents en tantes experiències escolars.

A vegades l’ajuda mútua es produeix sovint de manera espontània. Però si el mestre planifica la tasca, el rendiment pot ser més alt, i sobretot fer-se més extensiu a aquells alumnes a qui no els ha arribat la solidaritat dels altres. Planificar l’ajuda mútua pot ser relativament senzill: triar els grups o les parelles, fixar objectius, marcar uns continguts, fer entendre uns procediments, avaluar resultats... L’ajuda entre iguals pot organitzar-se de manera informal o molt formalitzada, fins i tot institucionalitzada.

Hi ha moltes modalitats d’ajuda mútua en l’àmbit educatiu. Les experiències en innovacions pedagògiques es multipliquen arreu del món. La UNESCO la recomana com una de les pràctiques instructives més eficients per a la qualitat de l’ensenyament. La modalitat més arrodonida d’aquest aprenentatge és el que anomenam Comunitats d’aprenentatge, un projecte de transformació de l’escola basat en la participació de tota la comunitat educativa a partir de l’aprenentatge dialògic. Altres modalitats, fàcils d’engegar, són l’alumne tutor, l’apadrinament, el voluntariat lingüístic, els grups d’estudi, el company mediador, el mentor, la parella de lectura, el cor contra el racisme...que són en definitiva maneres diverses de formular l’ajuda mútua i l’aprenentatge entre iguals.

Mirarem d’aplicar aquestes modalitats per a l’atenció a l’alumnat nouvingut, que és un dels col·lectius als quals l’organització de l’ajuda mútua té més sentit. Si les necessitats primeres de l’alumnat nouvingut és adquirir la competència comunicativa en la llengua de l’escola, una de les preocupacions peremptòries del professorat és la integració d’aquest alumnat per mitjà de la coneixença dels seus nous companys. Si s’aconsegueix una interacció entre ells, tenim la tasca mig feta, perquè un amic és el millor instrument per a l’aprenentatge d’una llengua.

1. Company tutor. La tasca de tutor d’un alumne cap a un altre s’entén com una ajuda durant les primeres setmanes perquè el nou alumne conegui el centre. L’alumne tutor li fa de guia en la nova situació, per orientar-se, per a dur l’agenda, per a l’horari i el calendari escolar, per a les tasques i les rutines, per als deures, etc. El company tutor té el compromís d’evitar l’aïllament del nouvingut i ajudar-lo en l’aprenentatge de la llengua inicial.

2. Apadrinament. És una modalitat igual a l’anterior però que s’assumeix durant tot el curs. El padrí i l’apadrinat signen un document de compromís d’acollida. En el compromís s’assumeixen responsabilitats d’ajuda en les tasques acadèmiques basades en la interacció en la llengua de l’escola. Est racta d’un suport cooperatiu entre iguals que millora les actituds i afavoreix la coneixença.

3. Voluntariat lingüístic. Les parelles lingüístiques són una eina molt eficaç d’aprenentatge de la llengua de l’escola que millora el rendiment de l’alumnat nouvingut. Es pot contemplar com a ajuda a les primeres passes de llengua inicial o bé per adquirir seguretat en l’ús de la llengua d’alumnes que ja duen un temps al país d’acollida. El voluntariat lingüístic incideix també en la idea de fer del català la llengua comuna compartida.

4. Parella de lectura. És una modalitat molt senzilla que consisteix a compartir una lectura (posem per cas els llibres de lectura extensiva de català o castellà) entre un alumne autòcton i un nouvingut durant dos o tres esplais de l’horari escolar.

5. Mediació. Els programes de mediació són cada vegada més presents als centres. La mediació intercultural pensada com a estratègia per a la resolució de conflictes pot tenir una modalitat de company específic per a un alumne nouvingut. Es tracta d’un paper assumit per aclarir malentesos i enfrontaments derivats de la immigració, el racisme, la marginació etc.

6. Models i mentors. En alguns centres es realitzen activitats encaminades a donar a conèixer com a exemples alumnes que han tingut èxit escolar i que poden servir de models de referència per al conjunt de l’alumnat. Si tenim a l’abast estudiants d’alguna minoria ètnica i lingüística que ha tingut èxit, aquests serveixen de mirall d’una imatge positiva. L’excel·lència d’un alumne no només s’ha de mirar en termes acadèmics, sinó també en termes d’integració social. Un mentor vindria a ser un model amb una implicació personal.

7. Grup d’estudi. És una vella idea d’ajuda mútua l’organització de grups que d’una manera més o menys formalitzada es troben per realitzar els deurtes o estudiar plegats. Les ajudes poden venir en grups d’edats diverses en els quals els grans ajuden els petits. Poden anar o no tutoritzats per una persona major (pares o mestres), dins o fora de l’horari escolar, a casa o a l’escola. S’ha demostrat la gran eficiència que tenen aquests grups en el rendiment d’alumnes amb més dificultats i amb alumnes nouvinguts.

8. Cor contra el racisme. La modalitat més complexa és la de formar un grup d’estudiants que es comprometen en l’observació i la denúncia de conductes racistes. Es tracta d’un grup que necessita una formació prèvia dins un programa general per a tot el centre per reconèixer, contrastar, discriminar i debatre els comportaments racistes en qualsevol de les seves manifestacions. El pensament crític i la sensibilitat intercultural poden tenir en grups així el lideratge d’una escola inclusiva i democràtica.

Consideracions entorn del català com a llengua minoritzada

Tendències en l’ús de les llengües.
Francesc Florit Nin


La realitat educativa està canviant a la vista. Els centres docents de Menorca poc tenen a veure actualment amb el que eren fa uns anys. La composició de l’alumnat i l’evolució experimentada per la societat han provocat que els patis escolars reflecteixin una imatge del tot nova. Entre molts d’altres aspectes, les llengües són possiblement una de les cares més visibles, o millor dit, més sonores, del nou panorama. El paisatge lingüístic menorquí ara és més divers i més complex, i per tant també ho és el paisatge escolar. La diversitat s’ha fet més notòria en llengües, en cultures i en maneres de viure.

D’altra banda, les tendències sociolingüístiques que venien d’enrera s’estan confirmant. Mentre que l’ensenyament de la llengua pròpia, el català, s’implantava al sistema escolar, la nova composició demogràfica i els fluxos migratoris s’anaven incorporant. El català poc a poc va passar del carrer a l’escola, on havia estat foragitada durant dècades. I la tendència a la substitució del català pel castellà es va imposant en els àmbits d’ús social.

Les escoles de Menorca van fer un esforç extraordinari en la recuperació de la llengua catalana, cosa que no ha succeït en tants d’altres àmbits. La llengua pròpia era ensenyada i era usada en l’ensenyament de les matèries curriculars. La implantació ha estat molt desigual i açò va fer que sortís el decret 92/1997 en el qual es regula que com a mínim s’impartirà la meitat del currículum en català. Tanmateix en els últims anys, les estadístiques indiquen una tendència a l’abandonament de la llengua catalana a favor de la castellana i açò es manifesta, per exemple, en l’ús col•loquial entre els escolars.

A pesar de tots els esforços fets, i de resultes del reflex de la realitat social, a l’escola la llengua catalana no ha arribat a assolir prou el paper de llengua comuna compartida com a llengua vehicular de l’ensenyament i com a llengua pròpia de les Illes Balears. En aquest sentit, la planificació educativa ha de preveure un tractament del català com a llengua minoritzada. Aquest tractament s’ha de fer a partir de les consideracions que segueixen.

• La insuficient presència social cal que sigui compensada amb un ús prioritari a l’escola amb la idea que la llengua pròpia sigui la llengua comuna compartida. Hi ha una percepció negativa de la llengua pròpia per a l’ús social a causa sobretot de la poca presència en els mitjans de comunicació i en altres àmbits formals, cosa que la desprestigia i lleva oportunitats per al seu aprenentatge funcional en les persones que la volen aprendre o necessiten aprendre.

• L’aprenentatge de la llengua catalana per part dels alumnes d’altres llengües passa necessàriament perquè els catalanoparlants no renunciïn a la seva i per tant els donin ocasions per a interactuar-hi.

• La semblança entre el català i el castellà facilita molt l’aprenentatge i en poc temps un alumne castellanoparlant pot entendre si vol i pot usar la llengua catalana. Les actituds positives milloren molt la competència en l’adquisició de la nova llengua. Cal veure amb naturalitat el predomini de la llengua pròpia, sense imposicions, sense prejudicis i amb respecte cap a l’ús personal de cada llengua.

• La percepció d’inutilitat de la llengua catalana ve donada perquè els castellanoparlants veuen que la seva llengua ocupa tots els àmbits d’ús i que per tant té el convenciment que sempre serà comprès en la seva llengua. Si afegim que els catalanoparlants tenen com a norma d’ús habitual el canvi de llengua al castellà en les seves relacions amb castellanoparlants (i fins i tot en persones que no entenen el castellà), tot plegat fa que la llengua pròpia sigui sistemàticament “amagada” o subordinada.

• El paper de llengua subordinada en el comportament lingüístic només s’explica per anys i anys (i percepció social) de submissió a la llengua dominant. En aquest sentit no basta que els alumnes, tots, siguin competents en català i castellà, sinó que l’usin realment. Per açò el professorat ha d’exigir als seus alumnes que usin el català en les matèries que sigui la llengua vehicular i igualment que usin el castellà en les matèries que en sigui llengua vehicular, segons s’hagi determinat en el Projecte Lingüístic de cada centre. Açò no és una imposició: és una estratègia d’aprenentatge, que res té a veure amb la vulneració de drets personals. Açò mateix passa en l’assignatura d’anglès o en les assignatures donades en anglès.

• Entre el professorat resulta important mostrar no només un bon model de llengua sinó també un bon model d’actitud lingüística, basat en el respecte i en la fidelitat cap al manteniment de la llengua pròpia de les Balears. Pel que fa al model de llengua, l’escola ha d’ensenyar aquells registres lingüístics que l’alumnat no té accés: les formes estàndards i cultes. Atès que en català, a causa de la seva llarga història de llengua minoritzada, hi ha una certa distància entre llengua col•loquial i llengua formal, el professorat ha de fornir un model de llengua genuïna, rica, formal i correcta.

• Entre els arguments adduïts en la defensa de les llengües, potser el més important és el fet que una llengua no és només eina de comunicació sinó que també és vehicle d’un llegat cultural que identifica la comunitat que la parla. Els continguts d’aquest llegat (geogràfic, històric, científic, artístic, literari, etc) han de formar part important del currículum escolar.

• Tots els alumnes i tots els professors han de conèixer i entendre la situació sociolingüística de la llengua catalana i les causes històriques d’aquesta situació: que és una llengua que intenta normalitzar-se, ocupar usos, àmbits i funcions a què havia estat relegada i que per tant, com qualsevol llengua vol tenir futur, és a dir, ser present en els dominis d’una llengua moderna prestigiada, en la ciència i en l’art, en la informació i en la recerca, en la tecnologia i en els productes culturals, en l’expressió popular i en l’alta literatura...

Actuar amb la llengua nova

Activitats eficients en L2
Com assegurar l’èxit en l’aprenentatge d’una llengua nova
Francesc Florit Nin

De les diverses tipologies d’activitats que podem programar per a l’ensenyament i aprenentatge d’una L2, n’hi ha que es mostrem més eficients que d’altres. En general podem dir que les més motivadores són les activitats que estimulen l’alumnat a “fer coses amb paraules”. Si partim de la idea que una llengua és un producte social en el qual intervenen com a mínim dos interlocutors que s’intercanvien informació, les activitats eficients per a la L2 han de contemplar sempre la interacció.

Per adquirir una nova llengua, especialment per a l’alumnat nouvingut, la primera premissa és la d’apropar emotivament la llengua a l’aprenent. És a dir, establir lligams d’afecte entre la nova llengua i l’aprenent. La qüestió és veure com trobar i posar en funcionament aquests lligams.

Tot i que els factors que incideixen en l’èxit de l’aprenentatge d’una L2 són múltiples, -i molts són fora de l’escola- és evident que algunes activitats afavoreixen l’adquisició de la L2, entre altres raons perquè “agraden” més. Si haguéssim de posar sota una mateixa etiqueta aquestes activitats, les podríem anomenar “situacions comunicatives pragmàtiques estimulants”

Tornem-ho a dir: les activitats d’aprenentatge d’una L2 tenen molt a veure amb la riquesa de la interacció social que els aprenents saben, poden, són capaços tendir amb els parlants nadius, entre els seus companys de classe i el seu professorat. Per dir-ho en pla: “fer alguna cosa per mitjà de la llengua tot negociant el significat de les paraules amb els interlocutors”. Llengua i acció ha de formar un mateix feix integrat.

Les característiques que comparteixen aquesta mena d’activitats eficients es podrien resumir en:

• Es basen en la interacció, en la negociació, així per exemple les tasques en grup són les que produeixen més actuació lingüística.
• Són complexes perquè integren les quatre habilitats lingüístiques però amb un predomini de l’oralitat, de la conversa.
• Tenen un gran component afectiu-emotiu d’empatia amb la llengua nova.
• Van acompanyades de suport visual i gestual.
• Són fortament contextualitzades en situacions comunicatives de l’entorn immediat on són significatives.
• Parteixen de temàtica propera a l’alumnat i del seu interès: parlar de les seves coses i dels seus problemes.

Quines són? Alguns exemples de tipus d’activitats eficients serien:

• DRAMATITZACIONS. La representació teatral, amb textos breus i senzills, amb totes les variants imaginables (des de lectures dramatitzades fins a la representació teatral, des de titelles fins a animacions) solen ser una de les activitats més volguda per l’alumnat. Assumir un paper, verbalitzar, memoritzar un diàleg, realitzar accions d’una petita trama, etc fa interioritzar exponents lingüístics.
• JOCS. Especialment, és clar, aquells que tenen un component lingüístics important. Els jocs lingüístics són molt diversos, des d’endevinalles, l’scrable, fins a la sopa de lletres. El coneixement i la pràctica de jocs tradicionals del món posa en pràctica també l’educació intercultural.
• ESPORTS. En l’activitat física d’equips, cal la comunicació verbal espontània i per tant, afavoreix l’aprenentatge d’expressions. Hi ha jocs esportius en els quals la llengua té un paper cabdal per al seu desenvolupament.
• SORTIDES. Les sortides i excursions tenen una molt bona acollida entre els aprenents. Són molt recomanables per a tot l’alumnat però encara amb més sentit per al nouvingut perquè el coneixement de l’entorn forma part de les seves necessitats educatives.
• AUDIOVISUALS. Tot el món de les imatges, especialment el cinema, la televisió, les animacions, Internet...són motius enriquidors i estimulants per als joves i poden ser motiu per parlar. Hi ha al mercat una gran oferta d’animacions de gran qualitat que es poden adquirir en format DVD, que permet parar, repetir, seleccionar, etc per tal de treballar la llengua mentre miren un producte del seu interès.
• MÚSICA. La música moderna dóna molt de joc, especialment les cançons de roc i de rap, o qualsevol altre estil de l’interès de l’alumne. Des d’aprendre la lletra fins a composar-ne. Imitar el rap, escoltar noves versions en llengües diverses, etc són activitats que solen donar bons resultats.

Més enllà d’aquest tipus d’activitats que es realitzen en l’àmbit escolar, allò que realment fa aprendre una llengua nova és fer amics. Tenir un amic és tenir un tresor de paraules noves per aprendre.

Quefers per a nouvinguts

Quefers per a nouvinguts (i els altres)
Francesc Florit Nin

Les experiències a les aules d’acollida es van multiplicant. Les revistes d’educació solen portar algunes d’aquestes experiències. La idea central de totes elles és la interacció de l’alumnat nouvingut amb l’entorn i amb la llengua d’aprenentatge. Només que sigui d’una manera sumària, a títol d’exemple, us n’indicam una desena. Cada mestre n’ha de fer la seva particular adaptació o tria. Cal tenir present que algunes d’aquestes activitats no són només per a nouvinguts, sinó que va destinat a tot l’alumnat del centre, ja que són continguts de dimensió intercultural que beneficien els nouvinguts i els autòctons.

1. L’entrevista. Es prepara un a entrevista a un alumne autòcton sobre una habilitat o una aptitud que tengui interessant. Es prepara el tema del qual parlarà l’alumne invitat i unes preguntes. Es fa una presentació entre ells i s’introdueix en un resum el tema per part del professor. L’alumne explica durant 10-15’ la seva afició i llavors els nouvinguts li fan les preguntes preparades. Es practica la llengua oral i el diàleg serveix per conèixer la joventut local, les aficions, l’estil de vida, etc. Lògicament s’ha de preparar l’alumne invitat sobra la manera com ha de parlar: llenguatge clar, entenedor, a poc a poc, vocalització etc. Durant el curs es poden celebrar unes 7 o 8 entrevistes, amb alumnes escollits.

2. lectura compartida. Es formen parelles de lectura amb l’objectiu d’ajudar els nouvinguts en els llibres de lectures de català (i castellà). Les ajudes es realitzeb durant 15’ del descans al pati de l’escola.

3. apadrinament. Tothom ja coneix les diverses modalitats d’apadrinament, acompanyament, alumne-guia, parella lingüística, etc. L’acompanyament d’un nouvingut per part d’un autòcton és una de les mesures més eficients per a la integració i per a l’aprenentatge de la llengua. No cal gaires explicacions més.

4. cartellera. A l’aula d’acollida convé de disposar d’una cartellera en la qual els alumnes nouvinguts puguin trobar les activitats de l’entorn que més interès poden tenir per a un jove, des de les activitats culturals municipals, fins a les activitats esportives de clubs. Convé també anunciar-hi tots els serveis d’atenció al ciutadà, d’interès per a les famílies, així com sobre associacions de vesins, entitats culturals i recreatives, actes diversos, etc.

5. calendari multicultural. Editat per CARITAS de Girona, o bé confeccionat per vosaltres mateixos a partir de les informacions dels alumnes, és bo disposar d’un calendari de celebracions de les distintes cultures i religions dels alumnes. És una manera de visibilitzar la diversitat i d’integrar a tothom.

6. grup d’ajuda. Es tracta d’una de les idees més velles de la història de l’educació. Hi ha experiències ben explicades al llibre de Elisabeth Coelho, Ensenyar i aprendre en escoles multiculturals, Ed.ICE- Horsori. Es formen grups per autoajudar-se a casa en els deures de l’escola, organitzades per les mateixes famílies o per l’escola. Convé de formar grups heterogenis.

7. mapamundi dels origens. La idea de tenir present els origens diversos de l’alumnat es pot fer amb el dibuix d’un mapa del món en el qual s’hi posa la informació rellevant de la diversitat: les llengües parlades dels alumnes i els seus territoris, les fotos dels alumnes en cada país, les distàncies del país amb el d’acollida, etc. El mapa (de Peters) es pot copiar projectant el canó sobre paper i fer-lo servir com a benvinguda a l’entrada del centre.

8. drets humans, drets lingüístics. A partir de la Declaració Universal dels Drets Humans, els alumnes trien un article per a fer-ne un pòster il•lustrant el dret. Es pot fer una exposició dels drets per totes les aules i espais. De la mateixa manera es pot fer amb els drets lingüístics (http://www.linguistic-declaration.org/). Amb el material elaborat es pot llavors enquadernar i presentar-lo com a llibre.

9. olimpíada. Si convidam les famílies perquè ens expliquin un joc tradicional del seu país d’origen, podem elaborar un catàleg (http://www.joves.org/jocs.html, n’hi ha d’editats) dels Jocs Mundials i preparar una jornada en la qual es puguin practicar els jocs tradicionals explicats en una mena d’Olimpíada del Jocs del Món.

10. filmoteca de les migracions. Els nostres alumnes rarament es miren pel•lícules de temàtica social o política. Ampliar la seva visió del cinema amb mostres sobre temàtiques concretes els pot interessar per comprendre millor el món on viuen. http://www.auladecine.com/filmos.html, http://www.cinescola.info/ , http://www.uhu.es/cine.educacion/, etc.

L'acollida inversa

L’acollida inversa


Quan a les escoles i instituts parlam d’acolliment d’alumnat tothom pensa que es tracta d’acollir l’alumnat que ve de fora, de l’alumnat estranger, del que s’incorpora tardanament al sistema educatiu, del nouvingut en definitiva. Però ben mirat, i ateses les dimensions que pren el fenomen de les migracions humanes, potser caldria invertir els termes. En algunes ciutats del món, la ciutadania és composta majoritàriament per persones que provenen de fora. A les Illes Balears el percentatge de persones que hi viuen però que no hi ha nascut s’apropa a la meitat. Les xifres ens semblen sorprenents i, tanmateix, aquesta sembla que serà la tendència al llarg del segle XXI. Dit de manera plana i encara més entenedora: no serà gens estrany que en el futur (més o menys immediat) tinguem més nouvinguts que oriünds. Aleshores, la lògica ens diu que qui haurà de ser acollit seran els autòctons, per dir-ho d’alguna manera i a tall d’exageració, que sempre és millor. La població “forana” s’haurà d’esforçar per acollir la població indígena i mostra-li les pautes de conducta en una societat multicultural.

Aquesta perspectiva, que de moment sembla una paradoxa, ens invita a repensar la idea de l’acolliment. En bon sentit tota acollida implica un acollit i un acollidor i que els papers es poden i sobretot s’haurien d’intercanviar. Només davant un acollit puc ser acollidor. La presència de l’acollit pressuposa una actitud d’obertura i aquesta actitud crec que està més desenvolupada en les persones que han migrat. L’experiència de la migració els impel•leix a obrir-se, per necessitat, per sobreviure.

A les escoles i instituts sovint tenim, però una visió unidireccional de l’acolliment. Són només acollits els nouvinguts. És hora de pensar que els autòctons també necessiten ser acollits per poder sobreviure en la nova realitat que han portat els immigrants. Els alumnes –i també els professors hauran d’aprendre a conviure amb la diversitat, assumir-ne els reptes i aprofitar-ne les oportunitats que dóna.

En un Pla d’acollida d’un centre, (escolar o municipal o estatal, que prou falta fa) les actuacions han d’anar en una doble direcció, doncs. Acollir el nou, acollir el vell, que sembla un vers de Foix. Els nous per adaptar-se i fer-se del lloc; els vells també per adaptar-se i fer-se més del món. Les orientacions d’un Pla d’acollida han de referir-se així a tota la comunitat escolar: a tot l’alumnat, a tot el professorat i a tots els pares i mares, sense exclusions per cercar la màxima participació. Ens cal per fer-ho una nova actitud, que bandegi el paternalisme per un costat i el folklorisme de l’altre. Ben mirat, crec que necessita tanta o més acollida els autòctons perquè són qui han de fer més esforç per a l’obertura i l’acceptació. És de qui s’espera més canvis en la seva pròpia mentalitat que es traduesquin en una nova actitud.

En un sentit ampli l’acollida per a tothom haurà de fixar objectius ben concrets i haurà d’incloure aspectes de llengua/llengües, de plurilingüisme, d’interculturalitat, de convivència, de resolució de conflictes i mediació. Els diversos Plans d’Actuació que es pensin hauran d’anar lligats i presidits per uns principis sòlids: la preservació de la llengua pròpia, la riquesa de la diversitat, la igualtat d’oportunitats, la reflexió moral, la cultura de la pau, el coneixement de les identitats, la pràctica democràtica... Tot apunta cap a la configuració d’una ciutadania capaç de conviure en equilibri entre l’equitat i la diferència, entre la pertinença i la interculturalitat. Hi ha maneres per fer-ho, hi ha instruments per treballar-ho.

A l'inici del curs, els docents hem de programar el curs. El professorat que atèn les aules d'acollida, que ha de programar el nivell inicial de català com a L2, té a la seva disposició un model de programa elaborat pel servei SEDEC de Catalunya que li serà d'utilitat per a modular les unitats didàctiques.
http://www.xtec.cat/lic/nouvingut/professorat/documenta/prog_lcatalana.pdf

Aquest model també el trobareu en format de llibret Les seves referències són:
BELART, M.; RANCÉ, L. Nivell Llindar per a escolars de 8 a 14 anys. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament d’Ensenyament, 1995

Un estiu aprofitat

EINA Equip Interculturalitat, Normalització i Acollida

PALIC, Recomanacions d’estiu.

Quan arriben les vacances d’estiu, molts professors fan recomanacions als seus alumnes: sobre l’hàbit lector, si han de recuperar matèries al setembre, sobre reforç escolar, etc. En el cas de l’alumnat nouvingut que hem tingut a classe, convé també de fer-li unes recomanacions específiques.

Ja sabem com d’important és que els alumnes nouvinguts tenguin contacte amb parlants de català de la seva mateixa edat, els companys de classe. Quan arriben les vacances d’estiu, ben sovint aquests contactes desapareixen, de manera que “perden” més de dos mesos sense practicar llengua. El Professorat de PALIC, haurà de pensar com els nouvinguts poden aprofitar el temps de vacances perquè no perdin el fil de l’aprenentatge de la llengua. L’objectiu és que faci relacions socials a través de la llengua, que és quan realment s’aprèn. Heus aquí unes poques senzilles recomanacions:

• Donar-los lectures, còmics o relats, adequats al nivell de llengua que han assolit, ben il·lustrats. Sense carregar-los amb exercicis de comprensió lectora. La lectura ha de ser una font de plaer, no una obligada tortura.
• Indicar-los webs per a pràctiques escrites de llengua autocorrectives, com PELC.
• Informar-los de possibles activitats de lleure al municipi: esports, colònies, tallers, campaments, perquè s’hi apuntin.
• recomanar-los una gramàtica senzilla, com La lengua de las Baleares de F. de B. Moll.
  
• Donar-los llocs i institucions on poden rebre més formació o suport en l’aprenentatge de la llengua: cursos d’estiu, Càritas, parròquies, etc.
• Preparar-los un dossier d’activitats de llengua o de jocs lingüístics.
• Indicar material de repàs elemental de continguts curriculars amb les llibretes de vacances que les editorials solen publicar.
• Facilitar-los els contactes de persones que fan classes particulars durant l’estiu.
• Donar-los la programació cultural i festiva d’ajuntaments, associacions i entitats, especialment l’adreçada a la infància i la joventut.
• Informar sobre la possibilitat de feruna parella lingüística, a través del programa Integra'm