dijous, 16 d’octubre de 2008

L'acollida inversa

L’acollida inversa


Quan a les escoles i instituts parlam d’acolliment d’alumnat tothom pensa que es tracta d’acollir l’alumnat que ve de fora, de l’alumnat estranger, del que s’incorpora tardanament al sistema educatiu, del nouvingut en definitiva. Però ben mirat, i ateses les dimensions que pren el fenomen de les migracions humanes, potser caldria invertir els termes. En algunes ciutats del món, la ciutadania és composta majoritàriament per persones que provenen de fora. A les Illes Balears el percentatge de persones que hi viuen però que no hi ha nascut s’apropa a la meitat. Les xifres ens semblen sorprenents i, tanmateix, aquesta sembla que serà la tendència al llarg del segle XXI. Dit de manera plana i encara més entenedora: no serà gens estrany que en el futur (més o menys immediat) tinguem més nouvinguts que oriünds. Aleshores, la lògica ens diu que qui haurà de ser acollit seran els autòctons, per dir-ho d’alguna manera i a tall d’exageració, que sempre és millor. La població “forana” s’haurà d’esforçar per acollir la població indígena i mostra-li les pautes de conducta en una societat multicultural.

Aquesta perspectiva, que de moment sembla una paradoxa, ens invita a repensar la idea de l’acolliment. En bon sentit tota acollida implica un acollit i un acollidor i que els papers es poden i sobretot s’haurien d’intercanviar. Només davant un acollit puc ser acollidor. La presència de l’acollit pressuposa una actitud d’obertura i aquesta actitud crec que està més desenvolupada en les persones que han migrat. L’experiència de la migració els impel•leix a obrir-se, per necessitat, per sobreviure.

A les escoles i instituts sovint tenim, però una visió unidireccional de l’acolliment. Són només acollits els nouvinguts. És hora de pensar que els autòctons també necessiten ser acollits per poder sobreviure en la nova realitat que han portat els immigrants. Els alumnes –i també els professors hauran d’aprendre a conviure amb la diversitat, assumir-ne els reptes i aprofitar-ne les oportunitats que dóna.

En un Pla d’acollida d’un centre, (escolar o municipal o estatal, que prou falta fa) les actuacions han d’anar en una doble direcció, doncs. Acollir el nou, acollir el vell, que sembla un vers de Foix. Els nous per adaptar-se i fer-se del lloc; els vells també per adaptar-se i fer-se més del món. Les orientacions d’un Pla d’acollida han de referir-se així a tota la comunitat escolar: a tot l’alumnat, a tot el professorat i a tots els pares i mares, sense exclusions per cercar la màxima participació. Ens cal per fer-ho una nova actitud, que bandegi el paternalisme per un costat i el folklorisme de l’altre. Ben mirat, crec que necessita tanta o més acollida els autòctons perquè són qui han de fer més esforç per a l’obertura i l’acceptació. És de qui s’espera més canvis en la seva pròpia mentalitat que es traduesquin en una nova actitud.

En un sentit ampli l’acollida per a tothom haurà de fixar objectius ben concrets i haurà d’incloure aspectes de llengua/llengües, de plurilingüisme, d’interculturalitat, de convivència, de resolució de conflictes i mediació. Els diversos Plans d’Actuació que es pensin hauran d’anar lligats i presidits per uns principis sòlids: la preservació de la llengua pròpia, la riquesa de la diversitat, la igualtat d’oportunitats, la reflexió moral, la cultura de la pau, el coneixement de les identitats, la pràctica democràtica... Tot apunta cap a la configuració d’una ciutadania capaç de conviure en equilibri entre l’equitat i la diferència, entre la pertinença i la interculturalitat. Hi ha maneres per fer-ho, hi ha instruments per treballar-ho.