dilluns, 3 de novembre de 2008

Consideracions entorn del català com a llengua minoritzada









Tendències en l’ús de les llengües.
Francesc Florit Nin


La realitat educativa està canviant a la vista. Els centres docents de Menorca poc tenen a veure actualment amb el que eren fa uns anys. La composició de l’alumnat i l’evolució experimentada per la societat han provocat que els patis escolars reflecteixin una imatge del tot nova. Entre molts d’altres aspectes, les llengües són possiblement una de les cares més visibles, o millor dit, més sonores, del nou panorama. El paisatge lingüístic menorquí ara és més divers i més complex, i per tant també ho és el paisatge escolar. La diversitat s’ha fet més notòria en llengües, en cultures i en maneres de viure.

D’altra banda, les tendències sociolingüístiques que venien d’enrera s’estan confirmant. Mentre que l’ensenyament de la llengua pròpia, el català, s’implantava al sistema escolar, la nova composició demogràfica i els fluxos migratoris s’anaven incorporant. El català poc a poc va passar del carrer a l’escola, on havia estat foragitada durant dècades. I la tendència a la substitució del català pel castellà es va imposant en els àmbits d’ús social.

Les escoles de Menorca van fer un esforç extraordinari en la recuperació de la llengua catalana, cosa que no ha succeït en tants d’altres àmbits. La llengua pròpia era ensenyada i era usada en l’ensenyament de les matèries curriculars. La implantació ha estat molt desigual i açò va fer que sortís el decret 92/1997 en el qual es regula que com a mínim s’impartirà la meitat del currículum en català. Tanmateix en els últims anys, les estadístiques indiquen una tendència a l’abandonament de la llengua catalana a favor de la castellana i açò es manifesta, per exemple, en l’ús col•loquial entre els escolars.

A pesar de tots els esforços fets, i de resultes del reflex de la realitat social, a l’escola la llengua catalana no ha arribat a assolir prou el paper de llengua comuna compartida com a llengua vehicular de l’ensenyament i com a llengua pròpia de les Illes Balears. En aquest sentit, la planificació educativa ha de preveure un tractament del català com a llengua minoritzada. Aquest tractament s’ha de fer a partir de les consideracions que segueixen.

• La insuficient presència social cal que sigui compensada amb un ús prioritari a l’escola amb la idea que la llengua pròpia sigui la llengua comuna compartida. Hi ha una percepció negativa de la llengua pròpia per a l’ús social a causa sobretot de la poca presència en els mitjans de comunicació i en altres àmbits formals, cosa que la desprestigia i lleva oportunitats per al seu aprenentatge funcional en les persones que la volen aprendre o necessiten aprendre.

• L’aprenentatge de la llengua catalana per part dels alumnes d’altres llengües passa necessàriament perquè els catalanoparlants no renunciïn a la seva i per tant els donin ocasions per a interactuar-hi.

• La semblança entre el català i el castellà facilita molt l’aprenentatge i en poc temps un alumne castellanoparlant pot entendre si vol i pot usar la llengua catalana. Les actituds positives milloren molt la competència en l’adquisició de la nova llengua. Cal veure amb naturalitat el predomini de la llengua pròpia, sense imposicions, sense prejudicis i amb respecte cap a l’ús personal de cada llengua.

• La percepció d’inutilitat de la llengua catalana ve donada perquè els castellanoparlants veuen que la seva llengua ocupa tots els àmbits d’ús i que per tant té el convenciment que sempre serà comprès en la seva llengua. Si afegim que els catalanoparlants tenen com a norma d’ús habitual el canvi de llengua al castellà en les seves relacions amb castellanoparlants (i fins i tot en persones que no entenen el castellà), tot plegat fa que la llengua pròpia sigui sistemàticament “amagada” o subordinada.

• El paper de llengua subordinada en el comportament lingüístic només s’explica per anys i anys (i percepció social) de submissió a la llengua dominant. En aquest sentit no basta que els alumnes, tots, siguin competents en català i castellà, sinó que l’usin realment. Per açò el professorat ha d’exigir als seus alumnes que usin el català en les matèries que sigui la llengua vehicular i igualment que usin el castellà en les matèries que en sigui llengua vehicular, segons s’hagi determinat en el Projecte Lingüístic de cada centre. Açò no és una imposició: és una estratègia d’aprenentatge, que res té a veure amb la vulneració de drets personals. Açò mateix passa en l’assignatura d’anglès o en les assignatures donades en anglès.

• Entre el professorat resulta important mostrar no només un bon model de llengua sinó també un bon model d’actitud lingüística, basat en el respecte i en la fidelitat cap al manteniment de la llengua pròpia de les Balears. Pel que fa al model de llengua, l’escola ha d’ensenyar aquells registres lingüístics que l’alumnat no té accés: les formes estàndards i cultes. Atès que en català, a causa de la seva llarga història de llengua minoritzada, hi ha una certa distància entre llengua col•loquial i llengua formal, el professorat ha de fornir un model de llengua genuïna, rica, formal i correcta.

• Entre els arguments adduïts en la defensa de les llengües, potser el més important és el fet que una llengua no és només eina de comunicació sinó que també és vehicle d’un llegat cultural que identifica la comunitat que la parla. Els continguts d’aquest llegat (geogràfic, històric, científic, artístic, literari, etc) han de formar part important del currículum escolar.

• Tots els alumnes i tots els professors han de conèixer i entendre la situació sociolingüística de la llengua catalana i les causes històriques d’aquesta situació: que és una llengua que intenta normalitzar-se, ocupar usos, àmbits i funcions a què havia estat relegada i que per tant, com qualsevol llengua vol tenir futur, és a dir, ser present en els dominis d’una llengua moderna prestigiada, en la ciència i en l’art, en la informació i en la recerca, en la tecnologia i en els productes culturals, en l’expressió popular i en l’alta literatura...