Alumnat nouvingut a la llengua
Aprendre la llengua d’acollida (1ªpart)
Com ho has fet per aprendre català tan ràpid? Li vaig demanar a na Harriet. La seva resposta va ser ràpida: “volia fer amigues”. Aquesta resposta i altres consideracions entorn de l’adquisició/aprenentatge d’una segona llengua (ASL) m’han fet escriure aquest article llarg.
A l’institut on faig feina, cada curs arriben alumnes que no coneixen el català o cap de les dues llengües oficials, català i castellà. Són els alumnes nouvinguts. Cada un d’ells presenta necessitats comunicatives diferents i cadascun respon a perfils d’aprenents diferents. Si provenen de llengües romàniques, l’aprenentatge del català és ràpid i sense gaires dificultats. És el cas dels alumnes argentins o equatorians o romanesos. Si provenen de llengües no romàniques però d’alfabet llatí, el procés és més difícil, com els anglesos. Si la distància entre el català i la seva llengua és encara més gran, la tasca es fa encara més llarga, com és el cas dels marroquins o xinesos.
El fet és que uns aprenen més ràpidament que d’altres la llengua d’acollida. Els factors que hi incideixen són molts i diversos: d’índole cultural, d’aptituds individuals, d’actituds personals, de competència social, etc. Es fa difícil destriar entre tantes branques que té el bosc. Tanmateix m’he proposat de descriure quines són les condicions generals sota les quals es realitza l’excel·lència en l’aprenentatge d’una nova llengua per a aquests alumnes nouvinguts. Per fer-ho m’atendré al cas concret de na Harriet, una al·lota anglesa que cursa 1r. d’ESO i que fa dos anys i mig que viu a Menorca.
Abans però vull fer una sèrie de consideracions preliminars que situïn la qüestió en un marc de comprensió més global, per, després, especificar les circumstàncies de na Harriet a partir d’un parell d’entrevistes amb ella.
Als centres escolars espanyols, especialment als Països Catalans, l’entrada massiva d’alumnes procedents de cultures i llengües molt diverses ha canviat i està canviant completament el paisatge escolar. L’anomenada immigració escolar és un fenomen que representa un repte ineludible. L’acollida a les escoles i instituts dels alumnes immigrants suposa un replantejament de la tasca docent en molts sentits, des de la concepció d’un projecte lingüístic de centre novament revisada i adaptada a la nova realitat, fins a l’ordenació del currículum. Per aquestes raons el professorat ha d’idear instruments d’atenció per a aquests nous alumnes per tal d’assegurar-los el dret a l’educació i oferir-los les condicions que els permetin d’accedir en igualtat de condicions a les expectatives acadèmiques i sociolaborals com qualsevol altre alumne. La feina no és gens fàcil, per suposat, però per altre costat és una tasca gratificant per als docents i en tot cas és la feina que dóna sentit a la nostra professió.
Quan un institut com el nostre es planteja l’atenció d’aquests alumnes nouvinguts, el primer que ens preocupa és la seva inserció social. Si tenim èxit en aquest objectiu, aleshores els altres dos objectius, que són també importants i paral·lels, s’atenen amb més facilitat: l’adquisició de la llengua de relació i els aprenentatges curriculars. Parlar d’interacció social, d’adquisició de la llengua i d’aprenentatge escolar és parlar en el fons d’un mateix procés que presenta tres aspectes diferents però íntimament lligats.
Sovint deim que el primer que cal fer és aprendre la llengua del país d’acollida, perquè açò permetrà integrar-se a la societat i tenir-hi èxit, és a dir prosperar socialment i econòmica. Però també resulta evident que només amb interacció amb altres persones es pot aprendre amb garanties una llengua. La gramàtica que tots tenim inserida als gens, tal com la descrivia Ignasi Mascaró a les pàgines d’aquest diari, queda en no-res si no és activada des de la relació social. La interacció verbal amb l’altre permet la posada en escena de la competència comunicativa. Per a un immigrant, aprendre la llengua d’acollida i incorporar-se a la nova societat resulta ser l’ordit i la trama d’un mateix teixit. Alguns col·legues de l’institut creuen que els alumnes nouvinguts no s’haurien d’incorporar al grup de la classe fins que no tengui un mínim domini del català, perquè ben poca cosa poden fer a l’aula. Jo no ho crec així. De fet un dels millors especialistes en la matèria, Ignasi Vila, catedràtic de Psicologia evolutiva i de l’educació a la Universitat de Girona, ho expressa d’aquesta manera: “L’aprenentatge de la llengua està en relació amb la participació activa de l’aprenent en les relacions socials amb els seus iguals, tant en l’àmbit escolar com en l’extraescolar. Qualsevol tipus de política que promogui la segregació d’aquest alumnat de les aules ordinàries per cursar continguts lingüístics o d’altres al marge de la resta de l’alumnat dificulta, des del nostre punt de vista, la possibilitat de la seva incorporació a la llengua de l’escola”.
Una llengua és en definitiva un producte social que deriva d’una capacitat individual innata en l’estructura biològica de la ment de tota persona sana. Quan un nen activa aquest dispositiu, la gramàtica interna, el que realment fa i el que realment es proposa és el de poder-se relacionar amb la mare. Per a ell aprendre a parlar és aprendre a comunicar-se, en el sentit més ample del terme, perquè en té la necessitat social.
Alumnat nouvingut a la llengua
Aprendre llengua per necessitat (2ª part)
A la primera part d’aquest article deia com l’arribada d’immigració ha fet replantejar tota l’ordenació curricular dels centres educatius. La integració escolar té però una doble vessant: una adquisició de la llengua d’acollida paral·lela a l’establiment de relacions socials. Entenem per tant la llengua bàsicament com un producte social. En aquesta segona part explicaré com es tradueix açò en l’àmbit escolar.
La lingüística aplicada sol diferenciar entre adquisició i aprenentatge d’una llengua. L’adquisició és el procés d’activar la gramàtica de la primera llengua (L1) per mitjà d’una exposició natural a la llengua; el terme aprenentatge es reserva a l’exposició estructurada a través de l’ensenyament d’una llengua L2 (Wilkins). Segons Krashen l’aprenentatge no esdevé mai adquisició.
Però si els alumnes immigrants no coneixen la llengua amb què s’aprèn una L2, aleshores no quedarà altra remei que reproduir les condicions de l’adquisició. Però açò resulta com a mínim ben complicat. Les condicions de l’adquisició i la manera com es produeix l’input són qüestions encara per resoldre. Malgrat açò algunes teories sobre ensenyament i aprenentatge de llengües postulen aquesta hipòtesi. D’altres en canvi aposten per una explicitació de la gramàtica. Sigui com sigui, és encara un misteri l’adquisició de la gramàtica. Entre els 2 i els 3 anys s’adquireix la gramàtica de la L1 a una velocitat de 12 paraules noves cada dia, a més de construccions sintàctiques, flexions, coordinacions, concordances, etc. Amb 20 mesos els fillets hauran experimentat la major complexitat intel·lectual de la seva vida. Quan sapiguem més sobre les característiques i els factors d’aquest procés mental extraordinari, aleshores estarem en condicions també d’aportar clarividència en l’ensenyament i l’aprenentatge de la L2.
Perquè per a tots nosaltres es fa evident la rapidesa i la facilitat amb què la infància adquireix la llengua materna i en canvi ens demanam per què resulta tan lent i difícil aprendre una segona llengua en l’edat adulta. Enigmes de la naturalesa humana, incògnites per a la ciència. Diuen que el cervell és com una argila que amb el temps perd la mal·leabilitat. Una volta l’argila del cervell ja ha agafat forma a la primera llengua, les altres simplement s’hi adapten.
El cas de na Harriet és probablement un cas paradigmàtic d’excel·lència en l’aprenentatge de les dues, català i castellà, de forma gairebé simultània. La seva capacitat de relació social i els seus interessos d’integració han afavorit d’una manera extraordinària aquest aprenentatge. Fer amigues ha estat el motor d’aquesta necessitat comunicativa. Tenir coses a fer i a dir i reclamar els interlocutors per a la seva interacció verbal ha provocat una assimilació ràpida i eficaç del primer instrument de relació i de comunicació amb els altres.
Aprendre una llengua estrangera és fàcil si les condicions de l’aprenentatge són les adequades. Si l’entorn no és propici, aleshores l’aprenentatge d’una L2 és difícil. Tothom coneix l’experiència d’aquell estudiant que després d’anys i anys de classes d’anglès (incloses les classes particulars) obtenia uns resultats decebedors. En canvi, una estada de dos mesos a Londres administra tal quantitat i qualitat d’anglès que anys i anys de classes no et donen. Què ha passat? Passa el que en educació s’anomena immersió lingüística. Aquesta experiència demostra allò que de forma lapidària deim: una llengua no s’aprèn sinó que es viu. L’estada a Londres forneix l’aprenent de la significativitat de l’aprenentatge. Allí no només es veu obligat a parlar l’anglès sinó que “fa” coses amb l’idioma. El context significatiu és açò mateix. I és el que ha d’intentar fer un professor en una classe d’idioma: construir contextos d’ús de la llengua.
La gent que treballa en l’educació dels alumnes nouvinguts constatam una gran diferència entre el tractament que necessiten els alumnes a primària i els que reclamen a secundària. Quan la incorporació d’alumnes immigrants al centre educatiu es fa en l’edat de l’adolescència, aleshores els problemes solen ser més importants. En el cas de l’aprenentatge de la L2, les actituds que els adolescents desenvolupen dificulta el procés. Els adolescents comencen a perdre el sentit del joc, tan important en l’ensenyament-aprenentatge; en canvi comencen a desenvolupar el sentit del ridícul i de la vergonya, cosa que els inhibeix en les destreses de la comunicació. Les relacions de gènere es fan més complexes, manifesten etapes d’una gran inestabilitat emocional i problemes d’acceptació de la pròpia imatge i de l’autoestima. A partir dels 12 anys hi ha tots aquests factors que juguen en contra, però en canvi tenen altres factors que els són favorables, com és la major capacitat cognitiva, la diversificació dels interessos i les motivacions, i, cosa important, un grau de coneixement de la seva pròpia llengua més alt que els permet una transferència de coneixements a la nova llengua.
D’entre tots aquests factors quin és el determinant per a l’adquisició/aprenentatge d’una llengua? Els estudis indiquen que el factor clau és el de l’interès o actitud motivadora. L’aprenentatge d’un llengua està directament relacionat amb el desig d’usar-la. I aquest ha estat el cas de na Harriet. Usar una llengua vol dir aquí establir relacions socials, és l’instrument que regula els intercanvis socials. Tornem a I. Vila: “el llenguatge existeix en la mesura que algú té alguna cosa a dir a algú altre i la comunicació s’estableix quan aquest algú està interessat a saber alguna cosa d’allò que li diuen”. Aquest fet situa l’aprenentatge de les llengües en l’àmbit de les intencions. La intenció comunicativa i la seva necessitat són el motor de l’aprenentatge.
Alumnat nouvingut a la llengua
Aprendre llengua per amistat (3ª part)
Aprendre una llengua és cosa de dos: de qui aprèn i de qui ensenya. Pot semblar una bajanada, però en el nostre context català, amb una llengua encara amb problemes de subsistència, açò mateix té unes conseqüències enormes. Les societats que com la nostra renuncia de forma sistemàtica a l’ús del català no fa altra cosa que negar la possibilitat als altres d’aprendre la nostra llengua. Però per als alumnes nouvinguts quin ha de ser el seu desig d’aprendre la L2. Respondre a la pregunta per què aprendre? i tenir-ne una resposta clara i convincent és clau per al progrés acadèmic. Les classes de català per a nouvinguts són agraïdes perquè els alumnes veuen la necessitat que tenen d’aprendre. És la llengua habitual de la majoria dels companys de classe i de la majoria del professorat. Saben que sense la llengua vehicular de gran part de les ensenyances no van enlloc. La primera motivació és de relació i la segona és acadèmica. Els programes del voluntariat lingüístic que s’ha engegat a Catalunya i a Menorca, (aquí rep el nom d’Integra’m”) són també indicadors de com les relacions socials són a la base de l’adquisició/aprenentatge de llengües.
Els factors que influeixen en l’adquisició/aprenentatge de llengües són molts i de naturalesa molt diversa: 1. afectius, per a la integració o acceptació. 2. de personalitat, per la capacitat d’empatia i o de tancament. 3. d’actituds afavoridores o inhibidores. 4. d’aptituds o capacitats mentals, de transferència d’informació, memòria, comprensió, abstracció, deducció, etc. Juntament a tot açò s’hi afegeixen les capacitats metacognitives: de saber reflexionar, de saber fixar objectius, de planificar, d’autoavaluar-se... Dit en poques paraules: es tracta d’un procés psicosocial de múltiples implicacions. Tothom tanmateix arriba a aprendre llengües, si més no en la fase passiva de comprensió oral. Si al cap d’un any d’exposició a una llengua, no s’entén és perquè no vol entendre, o perquè la llengua a aprendre ha estat “amagada” en les relacions socials.
Na Harriet va aprendre el català i el castellà en qüestió de mesos. Es passava totes les hores del dia aprenent, aquest era el seu desig. Ara, després de dos anys i mig de viure a Menorca, és capaç de mantenir una conversa sense cap dificultat, gairebé no se li nota allò que anomenam “accent” d’anglesa i no té cap problema en els estudis.
En el cas de na Harriet hi han confluït d’una manera notable tots aquells factors favorables. Però n’hi ha hagut un que ha estat capital: tot el seu entorn escolar era catalanoparlant a l’escola de primària i per tant la llengua catalana tenia una presència ineludible. A l’àmbit escolar, una bona tasca per a l’aprenentatge d’una L2 passa per un centre acollidor, que dóna oportunitat d’interactuar en la llengua que es vol aprendre. Un centre acollidor és aquell que alhora de treballar la llengua, també treballa en activitats encaminades a establir relacions socials entre les diverses cultures representades i que a més és capaç d’estimular els interessos extraescolars dels nouvinguts. A na Harriet li encanta la música i aprèn a sonar el trombó a l’escola municipal, a més es va apuntar a la Banda... i encara explica que té temps per anar a classes d’hípica...Li agrada molt viure a Menorca. De fet, diu, que va ser idea seva venir a viure a l’illa.
Més enllà de l’àmbit escolar, però de capital importància, encara que els docents poca cosa hi poden fer (ho han de fer?) és l’ambient familiar i la seva predisposició cap a l’aprenentatge de la nova llengua. Si en l’entorn familiar hi ha animadversió cap a la llengua d’acollida, aleshores la tasca acadèmica del centre tindrà poc sentit. El cercle de relacions que serà capaç d’establir l’alumne nouvingut amb les noves amistats influiran moltíssim més que les deu hores setmanals de català de l’escola. Si en el paisatge sonor de les noves relacions socials té poca presència la llengua catalana, aleshores tenim un greu problema.
Com en molts altres temes, en aquesta qüestió l’escola es troba ben tota sola. La feina que fa l’escola és ràpidament contrarestada per la realitat fora de les parets escolars. En aquest sentit la situació sociolingüística de la llengua catalana quant al seu ús social resulta un dels handicaps afegits. Tot plegat, el poc prestigi de la llengua, fins i tot entre la població catalanoparlant, resulta ser un altre dels factors que juga en contra de l’aprenentatge per part de l’alumnat nouvingut. De resultes d’aquest fet es comprova com els nouvinguts sovint aprenen primer el castellà i s’adonen que el català és només una necessitat escolar, que no els fa falta fora de les parets del centre educatiu.
Casos com els de na Harriet n’hi ha molts. A l’institut tenim dos alumnes, un rus i un holandès que van arribar a 2n d’ESO, que ara ja fan 1r. de batxillerat i es comuniquen entre ells en català. També n’hi ha d’altres amb dificultats, greus o lleus, per adquirir la nova llengua. Hi ha alguns pocs alumnes amb prejudicis profunds respecte les llengües que no els permeten avançar en l’aprenentatge; en canvi n’ha ha d’altres que és el seu caràcter introvertit i la seva poca habilitat de relació social allò que els dificulta l’accés a la comunicació en la nova llengua. N’hi ha de tot, és clar. El cas és que na Harriet m’ha fet escriure sobre totes aquestes consideracions. Veure quines han estat les circumstàncies que han ajudat na Harriet a tenir èxit en l’aprenentatge de la llengua, ens permet també entendre millor les dificultats a què s’han d’enfrontar els alumnes nouvinguts. Però per sobre totes les observacions caldria destacar-ne una, la que he repetit constantment en aquest article: que l’aprenentatge d’una segona llengua (ASL) és indestriable de la interacció social. I és en aquest sentit que el centre escolar necessita la complicitat de la ciutadania per tal de compartir els objectius d’integració i convivència de la cada vegada major diversitat lingüística i cultural de la nostra societat.
A na Harriet li agrada aprendre llengües. Els seus pares pensen que en té facilitat i ella ara voldria aprendre també francès. I és aquesta bona disposició la seva millor arma. Les seues amigues li parlen en català de Menorca. Elles han estat les seues mestres més valuoses i eficaces.
