Responsable de l’estudi a Menorca.
PRESENTACIÓ
1. El treball d’investigació s’ha centrat fonamentalment en una idea que podem representar-la en aquesta fotografia de na Teresa Santacana, en un “Joc de miralls”: mirar-nos, observar-nos a través de la mirada dels altres, dels que no són d’aquí, dels que acaben d’arribar. La percepció del medi escolar per part dels alumnes immigrats i les seves famílies. I, a través d’aquesta percepció, d’aquest reflex, com els miram noltros, els professors. Les dades estadístiques parlen per si mateixes: Un 14% d’alumnat immigrat, una de les xifres més altes de tot l’Estat, un creixement molt significatiu que fa necessària la incorporació de mesures d’inclusió reals per a la cohesió social.
- Voldria agrair en primer lloc a la Fundació Gadeso, especialment al seu president, Sr. Toni Tarabini, la possibilitat de la realització d’aquest treball de camp que m’ha mostrat d’una forma palpable, la realitat educativa en relació als alumnes immigrats de la nostra illa.
- Al professor Luis Vidaña, director del projecte d’investigació.
-A la Delegació Territorial de la Conselleria d’Educació, en especial a na Sara Prieto, que és la persona que cada curs confecciona el document “Dossier dels alumnes immigrants” de Menorca, des del qual s’han extret les dades quantitatives.
- Al CEP de Menorca, en especial al seu director, n’Alberto Navarro, facilitant la part logística.
- Als centres educatius per la bona predisposició mostrada en tot el procés, a les famílies entrevistades i principalment als alumnes, protagonistes de la investigació.
2. En què va consistir la meva feina?
L’objectiu central va ser estudiar i detectar necessitats i obstacles per assolir una integració plena dels nouvinguts a les nostres illes a partir de la primera institució social: l’escola.. Vaig utilitzar la tècnica de l’entrevista personal, aplicant uns qüestionaris prèviament dissenyats, per fer una recollida de dades per poder captar aquestes mirades abans esmentades. Vaig mantenir entrevistes amb tres agents socials, tres grups de persones que representaven tres universos autònoms relacionats entre si:
Alumnes, - en aquest cas d’ESO -; Famílies – majoritàriament es van presentar mares - i equips directius de 8 centres escolars d’educació infantil, primària i secundària, de titularitat pública i concertada de quatre municipis: Sant Lluís, Maó, Alaior i Ciutadella.
Els aspectes que més van cridar l’atenció és la gran diversitat que van presentar tots ells, no tan sols els alumnes i les seves famílies degut als seus trets culturals, sinó també la gran diversitat existent entre el professorat i els centres educatius sobre la realitat educativa actual .
La investigació es va centrar en quatre comunitats de persones immigrades:
- Procedència subsahariana: Senegal i Guinea Equatorial.
-Procedència de països de l’est: Rumania i Bulgària.
-Procedència anglesa.
-Procedència xinesa.
No parlarem de les singularitats que van presentar les diferents comunitats de persones, que són moltes - principalment quan es tracta de països empobrits o països desenvolupats - sinó dels aspectes en comú que vam trobar amb aquesta recerca.
3. Mirada dels adolescents immigrats. Conclusions.
-Tots els adolescents immigrats entrevistats volen integrar-se ràpidament dins el seu grup d’iguals autòctons però, no volen perdre les seves arrels originals. Es senten d’aquí i d’allà. Es mouen constantment en aquesta “identitat escindida”. Troben moltes diferències entre l’estil d’ensenyament d’aquí i d’allà, sobre tot en relació a la forma d’ensenyar les matemàtiques. Tots ells afirmen que en els seus països hi ha més rigor acadèmic, en el sentit de més rigidesa i més exigència a tots els nivells.
-Fan una molt bona valoració de tot el professorat d’aquí. El consideren més proper, més flexible i afectuós i més interessat en el seu procés individual; el concepte del què s’entén per “autoritat” del professor, n’és molt diferent. Els preocupa molt la seva situació social, la seva socialització, no tant la seva situació escolar – una n’és una conseqüència de s’altra -. Troben dificultats d’inclusió amb els grups d’adolescents autòctons. En aquest sentit, manifesten que els esports en general són una bona eina d’integració social. Consideren els idiomes locals com un fort entrebanc que els situa en una posició de desavantatge en relació als seus companys autòctons. Demanen més ajudes en horari escolar i extraescolar per aprendre els idiomes vehiculars d’ensenyament. Tots ells afirmen que han vingut perquè són conscients que els seus pares volen una vida millor per a ells.
4. Mirada de les famílies immigrades
Hi ha coincidència en la bona valoració que fan sobre el professorat de totes ses etapes educatives, el veuen com a més proper als seus fills utilitzant un enfocament més individualitzat però, amb menys poder d’autoritat i més susceptible de “manca de respecte” per part dels alumnes. Troben moltes diferències educatives en la inculcació de valors, respecte, bons modals, nul·la diferenciació entre llenguatge formal i llenguatge col·loquial i diferent concepte de la disciplina. Consideren que es demanen massa llibres de text i que la facilitat en la utilització de tanta tecnologia – Internet, mòbils, play station, messenger ...s’ha produït en detriment de sa lectura i capacitat de concentració.
No es senten capacitats per ajudar als seus fills en els deures i estudis en general, per la dificultat idiomàtica i per no sentir-se suficientment preparats en relació al currículum espanyol. Les seves expectatives i el seu nivell d’integració cultural i lingüístic a la nostra societat, resultarà determinant en el rendiment escolar dels seus fills. Diuen que no participen en la vida del centre per vàries raons:
-Per manca de temps dedicat a fer feina intensivament – pare i mare – i la inexistència del suport d’una xarxa familiar de suport, com es pot comprovar en el cas de les famílies autòctones.
-No saben com trobar canals de participació adients. Consideren ses llengües locals com a un fort entrebanc que impedeix una bona comunicació entre ells i els centres. Les reunions de pares diuen que no estan pensades per a les seves característiques i necessitats. Troben a faltar activitats concretes de participació dins la vida dels centres.
Demanen:
-Que al moment d’avaluar el rendiment dels seus fills es tingui en compte el dèficit idiomàtic, el desarrelament, el dol migratori, la qual cosa provoca desfasament curricular i davallada del
rendiment escolar.
-Als companys dels seus fills que no hi hagi discriminació entre “els d’aquí” i “els de fora”; a vegades als seus fills els hi han cridat guiris. (els pares em demanaven què vol dir aquesta paraula)
-Major reconeixement de les cultures i els idiomes d’origen a l’aula dels seus fills.
Tots ells afirmen que han vingut cercant una vida millor per als seus fills.
5. Mirada dels professors.
Entre el nostre professorat es fa palesa una gran diversitat. Estereotips més freqüents:
El que està molt sensibilitzat davant aquesta temàtica i té moltes iniciatives però, no té recursos per fer-la extensiva a la resta del claustre. Per tant, es troba tot sol.
El que es sent sobrepassat per la situació – la gran majoria – davant l’enorme diversitat i pensa que no dóna a bast. Fa el que pot.
El que crea, imagina, utilitza el sentit comú, ses noves tecnologies, ses noves metodologies, assisteix a cursos de formació ... però, no es sent suficientment recolzat. Síndrome del professor “cremat”.
Conclusió: El professorat necessita més suport, més recursos per tirar endavant amb la diversitat actual. Durant aquests darrers cursos escolars s’ha detectat:
-Augment de ses ràtios per classes a totes les etapes educatives.
-Saturació dels centres escolars: manca d’espais físics en els centres per dur a terme el tipus d’agrupament cooperatiu, heterogeni, flexible, que indiquen ses noves metodologies dins l’aula.
-Que el professorat de suport a la diversitat – AD – ó d’aula d’acollida - PALIC -requereix una formació específica inicial i demana una especialitat als plans d’estudi de Magisteri.
-Una manca d’accés a cursos post – grau a través de l’extensió universitària de la UIB ó possibilitats de formació a distància per adquirir competència intercultural.
Es necessita més formació permanent de qualitat en relació a la interculturalitat: Cursos, conferències, seminaris i jornades com aquestes, contextualitzada a la nostra realitat illenca.
La necessitat d’establir criteris d’escolarització simètrics entre centres públics i concertats
Necessitam superar el model de dèficit: entendre que el dèficit lingüístic i cultural no vol dir dèficit cognitiu.
Hem de fer un major reconeixement del plurilingüisme i la polietnicitat com a factors enriquidors a la nostra societat amb l’eix central de la llengua de les illes.
Els valors i els principis de l’escola intercultural han de tenir una presència efectiva en els centres, així com l’adopció dels principis d’escola inclusiva.
- Voldria agrair en primer lloc a la Fundació Gadeso, especialment al seu president, Sr. Toni Tarabini, la possibilitat de la realització d’aquest treball de camp que m’ha mostrat d’una forma palpable, la realitat educativa en relació als alumnes immigrats de la nostra illa.
- Al professor Luis Vidaña, director del projecte d’investigació.
-A la Delegació Territorial de la Conselleria d’Educació, en especial a na Sara Prieto, que és la persona que cada curs confecciona el document “Dossier dels alumnes immigrants” de Menorca, des del qual s’han extret les dades quantitatives.
- Al CEP de Menorca, en especial al seu director, n’Alberto Navarro, facilitant la part logística.
- Als centres educatius per la bona predisposició mostrada en tot el procés, a les famílies entrevistades i principalment als alumnes, protagonistes de la investigació.
2. En què va consistir la meva feina?
L’objectiu central va ser estudiar i detectar necessitats i obstacles per assolir una integració plena dels nouvinguts a les nostres illes a partir de la primera institució social: l’escola.. Vaig utilitzar la tècnica de l’entrevista personal, aplicant uns qüestionaris prèviament dissenyats, per fer una recollida de dades per poder captar aquestes mirades abans esmentades. Vaig mantenir entrevistes amb tres agents socials, tres grups de persones que representaven tres universos autònoms relacionats entre si:
Alumnes, - en aquest cas d’ESO -; Famílies – majoritàriament es van presentar mares - i equips directius de 8 centres escolars d’educació infantil, primària i secundària, de titularitat pública i concertada de quatre municipis: Sant Lluís, Maó, Alaior i Ciutadella.
Els aspectes que més van cridar l’atenció és la gran diversitat que van presentar tots ells, no tan sols els alumnes i les seves famílies degut als seus trets culturals, sinó també la gran diversitat existent entre el professorat i els centres educatius sobre la realitat educativa actual .
La investigació es va centrar en quatre comunitats de persones immigrades:
- Procedència subsahariana: Senegal i Guinea Equatorial.
-Procedència de països de l’est: Rumania i Bulgària.
-Procedència anglesa.
-Procedència xinesa.
No parlarem de les singularitats que van presentar les diferents comunitats de persones, que són moltes - principalment quan es tracta de països empobrits o països desenvolupats - sinó dels aspectes en comú que vam trobar amb aquesta recerca.
3. Mirada dels adolescents immigrats. Conclusions.
-Tots els adolescents immigrats entrevistats volen integrar-se ràpidament dins el seu grup d’iguals autòctons però, no volen perdre les seves arrels originals. Es senten d’aquí i d’allà. Es mouen constantment en aquesta “identitat escindida”. Troben moltes diferències entre l’estil d’ensenyament d’aquí i d’allà, sobre tot en relació a la forma d’ensenyar les matemàtiques. Tots ells afirmen que en els seus països hi ha més rigor acadèmic, en el sentit de més rigidesa i més exigència a tots els nivells.
-Fan una molt bona valoració de tot el professorat d’aquí. El consideren més proper, més flexible i afectuós i més interessat en el seu procés individual; el concepte del què s’entén per “autoritat” del professor, n’és molt diferent. Els preocupa molt la seva situació social, la seva socialització, no tant la seva situació escolar – una n’és una conseqüència de s’altra -. Troben dificultats d’inclusió amb els grups d’adolescents autòctons. En aquest sentit, manifesten que els esports en general són una bona eina d’integració social. Consideren els idiomes locals com un fort entrebanc que els situa en una posició de desavantatge en relació als seus companys autòctons. Demanen més ajudes en horari escolar i extraescolar per aprendre els idiomes vehiculars d’ensenyament. Tots ells afirmen que han vingut perquè són conscients que els seus pares volen una vida millor per a ells.
4. Mirada de les famílies immigrades
Hi ha coincidència en la bona valoració que fan sobre el professorat de totes ses etapes educatives, el veuen com a més proper als seus fills utilitzant un enfocament més individualitzat però, amb menys poder d’autoritat i més susceptible de “manca de respecte” per part dels alumnes. Troben moltes diferències educatives en la inculcació de valors, respecte, bons modals, nul·la diferenciació entre llenguatge formal i llenguatge col·loquial i diferent concepte de la disciplina. Consideren que es demanen massa llibres de text i que la facilitat en la utilització de tanta tecnologia – Internet, mòbils, play station, messenger ...s’ha produït en detriment de sa lectura i capacitat de concentració.
No es senten capacitats per ajudar als seus fills en els deures i estudis en general, per la dificultat idiomàtica i per no sentir-se suficientment preparats en relació al currículum espanyol. Les seves expectatives i el seu nivell d’integració cultural i lingüístic a la nostra societat, resultarà determinant en el rendiment escolar dels seus fills. Diuen que no participen en la vida del centre per vàries raons:
-Per manca de temps dedicat a fer feina intensivament – pare i mare – i la inexistència del suport d’una xarxa familiar de suport, com es pot comprovar en el cas de les famílies autòctones.
-No saben com trobar canals de participació adients. Consideren ses llengües locals com a un fort entrebanc que impedeix una bona comunicació entre ells i els centres. Les reunions de pares diuen que no estan pensades per a les seves característiques i necessitats. Troben a faltar activitats concretes de participació dins la vida dels centres.
Demanen:
-Que al moment d’avaluar el rendiment dels seus fills es tingui en compte el dèficit idiomàtic, el desarrelament, el dol migratori, la qual cosa provoca desfasament curricular i davallada del
rendiment escolar.
-Als companys dels seus fills que no hi hagi discriminació entre “els d’aquí” i “els de fora”; a vegades als seus fills els hi han cridat guiris. (els pares em demanaven què vol dir aquesta paraula)
-Major reconeixement de les cultures i els idiomes d’origen a l’aula dels seus fills.
Tots ells afirmen que han vingut cercant una vida millor per als seus fills.
5. Mirada dels professors.
Entre el nostre professorat es fa palesa una gran diversitat. Estereotips més freqüents:
El que està molt sensibilitzat davant aquesta temàtica i té moltes iniciatives però, no té recursos per fer-la extensiva a la resta del claustre. Per tant, es troba tot sol.
El que es sent sobrepassat per la situació – la gran majoria – davant l’enorme diversitat i pensa que no dóna a bast. Fa el que pot.
El que crea, imagina, utilitza el sentit comú, ses noves tecnologies, ses noves metodologies, assisteix a cursos de formació ... però, no es sent suficientment recolzat. Síndrome del professor “cremat”.
Conclusió: El professorat necessita més suport, més recursos per tirar endavant amb la diversitat actual. Durant aquests darrers cursos escolars s’ha detectat:
-Augment de ses ràtios per classes a totes les etapes educatives.
-Saturació dels centres escolars: manca d’espais físics en els centres per dur a terme el tipus d’agrupament cooperatiu, heterogeni, flexible, que indiquen ses noves metodologies dins l’aula.
-Que el professorat de suport a la diversitat – AD – ó d’aula d’acollida - PALIC -requereix una formació específica inicial i demana una especialitat als plans d’estudi de Magisteri.
-Una manca d’accés a cursos post – grau a través de l’extensió universitària de la UIB ó possibilitats de formació a distància per adquirir competència intercultural.
Es necessita més formació permanent de qualitat en relació a la interculturalitat: Cursos, conferències, seminaris i jornades com aquestes, contextualitzada a la nostra realitat illenca.
La necessitat d’establir criteris d’escolarització simètrics entre centres públics i concertats
Necessitam superar el model de dèficit: entendre que el dèficit lingüístic i cultural no vol dir dèficit cognitiu.
Hem de fer un major reconeixement del plurilingüisme i la polietnicitat com a factors enriquidors a la nostra societat amb l’eix central de la llengua de les illes.
Els valors i els principis de l’escola intercultural han de tenir una presència efectiva en els centres, així com l’adopció dels principis d’escola inclusiva.
