Jornada experiències pedagògiques

Dibuix de Neus Breguera. del llibre Huracán. Ed. Kalandraca

Ensenyar i aprendre llengua en el context actual

ponència a Tortosa de Francesc Florit

En aquest enllaç trobareu el contingut resumit:
El suport a les aules d'acollida

Primer llengua oral

L2 ORAL, ensenyar-la a aprendre-la

El llenguatge és una de les creacions més importants de la humanitat. El llenguatge ens permet crear i construir el món, organitzar les relacions, interactuar amb l’entorn....

Una nova L2 s’aprèn a partir de la L1. Ambdós aprenentatges són resultat d’un procés social. Però els resultats són ben diferents. Un bon coneixement de la L1 afavoreix un bon aprenentatge de la L2. La interdependència lingüística (Cummins, 1979) indica: “l’alumnat d’incorporació tardana amb una bona escolarització prèvia i un bon desenvolupament de la seva llengua, no té problemes per a transferir-la a la L2 de l’escola si hi ha suficient motivació per a aprendre la nova llengua”

Altres condicionants. Es diu que fins als 10 anys es té més plasticitat per aprendre una nova llengua. Però açò és fals. La base d’aprenentatge és sobretot de caràcter social: emocions, actitud, habilitat social, capacitat d’interacció amb l’entorn... i capacitat cognitiva. Açò ho tenen millor els adults.

La llengua oral sovint s’ha subordinat en l’aprenentatge de la llengua. Fins fa poc. Tanmateix la llengua escrita sempre és una derivació de la llengua oral, un subproducte, tot i que d’unes característiques singulars. Tanmateix l’objectiu primer de la comunicació és ENTENDRE’S, i això sovint es fa per mitjà de l’oral.

No es pot ensenyar L2 com s’ensenya L1. No té res a veure!

Ensenyar L2 oral vol dir crear els contextos d’ús com més “natural” possible. Només la interacció social provoca el pas de la “capacitat” a l’ús efectius d’una llengua.

Les condicions emocionals d’autoestima i de relació positiva amb l’entorn i amb la nova llengua són importantíssimes per a l’aprenentatge de la L2.

Aprendre una llengua és aprendre a fer coses amb aquesta llengua. És el mètode anomenat ELMT: Ensenyament de Llengua Mitjançant Tasques.

Per què llengua oral en primer lloc? Perquè és el més urgent per a l’alumnat nouvingut, que necessita immediatament dir el nom, demanar una adreça, parlar de l’escola... I com que l’expressió oral va estretament lligada a la comprensió oral, tenim els arguments bàsics per remarcar la importància de la llengua oral a l’aula d’acollida.

saber llengües, bilingüisme per tothom

L’avantatge cognitiu i social de saber llengües
Francesc Florit Nin










Fa poc el diari EL PAÍS va difondre un reportatge sobre el bilingüisme. És clar que es referia a les escoles que entenen el bilingüisme com l’ensenyament en castellà i en anglès. Sorpresa que no es referís al bilingüisme que fa més de 30 anys porten a terme les escoles de més d’una quarta part de la població espanyola que viuen a comunitats amb una altra llengua pròpia. Fins al final del reportatge no es va dir que a Catalunya ( sempre obvien el País Valencià i les Illes Balears), Galícia i Euskadi teníem un sistema bilingüe ( o millor dit bilingüitzat). Ho deia el reporter que açò suposava un gran avantatge cognitiu per a les persones i a més deia que els alumnes catalans teien més bona nota en castellà que els d’altrtes zones de l’Espanya monolingüe. Oh descoberta.
El que resulta encara més curiós és comprovar com, tot i defeensar el bilingüisme, la gran part dels espanyols no el practiquen. Si és tan bo, perquè no s’implanta? I així els espanyols monolingües aprendien una altra llengua espanyola, a més de l’anglès, com feim els qui vivim a l’Espanya bilingüitzada.
Les persones que defensen el bilingüisme a Catalunya, a les Illes Balears o a València, però no el volen per res a Madrid o a Extremadura o a Múrcia mostren com a mínim una incoherència que els delata. Açò és el que proposa el partit de Rosa Díez. En el fons no volen ser bilingües, sinó que volen que ho siguem els altres perquè ells es puguin mantenir en el seu monolingüisme de sempre.
Les persones nouvingudes que venen a viure a Menorca, per exemple, tenen tot el dret a ser bilingües o trilingües. Dir-los o fer-los veure que amb aprendre i usar només el castellà ja en tenen prou és un acte d’una subtil marginació. Negar-los la llengua catalana és una manera indirecta de no admetre’ls a la comunitat. Tenir dret a formar part integrada a la comunitat vol dir tenir dret a escoltar la ràdio en català, a llegir-ne diaris, a comprar en català i llenir-ne les etiquetes, a poder comprar jocs en català per als fills que n’aprenen a l’escola. Tenir dret a anar al cinema en català, que el metge ens hi visiti, tenir dret a rebre la llengua dels nadius, sentir el paisatge en la llengua del país, etc. En definitiva, els nouvinguts tenen el dret a no ser-li amagada la llengua catalana i així poder ser també bilingües o trilingües o quatrilingües.
Fa poc una persona del Brasil que ha vingut a viure a Menorca declarava que parlava quatre idiomes: tres dels quals són llengües romàniques (portuguès, castellà i italià), l’altre és l’anglès. Enhorabona! Ara només li cal saber també la llengua d’on treballa, el català, que com que és també una llengua romànica, derivada del llatí, li serà ben fàcil. Fa poc, també una persona immigrada a Barcelona, declarava que ja que a ell li neguen d’aprendre el català perquè se li amaga la llengua, com a mínim vol que els seus fills vagin a una escola d’ensenyament en català perquè així s’assegura que seran bilingües. Una postura ben diferent a la demanada per una menorquina que, en carta al director, reclamava les classes en castellà per als seus fills. Per què? Perquè així no seran bilingües?
Fer servir la immigració com una excusa per justificar accions en contra de la llengua catalana és una pura demogògia. La defensa dels drets de les persones immigrades és defensar el dret a aprendre la llengua del país on han vingut a viure. Defensar el dret dels castellanoparlants a no emprar el català és pervertir la situació. Si una societat funciona en dues llengües és del tot normal que tothom sigui bilingüe. Tothom, o no? Perquè si tots són avantatges, cognitius i socials, per què s’hi neguen? Per quines raons ocultes no volen ser bilingües?

Educació antiracista

VII Simposi Educació i Immigració. Girona 18 i 19 de novembre de 2010

L'educació anticracista és la passa següent al tractament de la diversitat des d'un punt de vista intercultural. Una de les conferències més interessants ( ho van ser totes!) va ser la de Walter Actis, del Colectivo IOÉ. El títol de la conferència "Hi ha possibilitats d'implementar una educació antiracista?" Les reflexions van ser molt encertades, encoratjadores, i tanmateuix ben realistes, ja que el punt de partida de la relaitat social i de les actituds majoritàries no són precisament gaire positives. Va explicar com es donen poc compromís i poca formació del professorat respecte els problemes de racisme a les aules.
L'educació antiracista ha d'actuar en dois pols: el dret a la diversitat i a la pròpia identitat i el dret a la igualtat. Que la tasca prioritària del professor és crear espais de trobada per a la convivència i mirar de trobar aliats dins i fora de l'escola per tal de lluitar contra tota forma d'exclusió.

Projecte Guaita a l'escola

Open publication - Free publishing - More qualitat2012

Dossier Comissió Lingüística i Acollida

Open publication - Free publishing - More llengua

emotivitat i llengua

Emotivitat i llengua
Francesc Florit


Una llengua és un caramull de connexions que s’estableixen entre les persones. Per açò diem que una llengua és sobretot un producte social, que de fet només es pot donar quan dues persones interactuen. I com que les relacions socials venen regulades pels sentiments i les emocions, amb una micona de racionalitat, podem deduir que les emocions i els sentiments formen part indestriable d’una llengua. Fent la màxima: una llengua és una emoció compartida.
I açò es pot comprovar quan es tracta d’aprendre una llengua nova, una llengua altra a la pròpia. Així la llengua, com a principal via per regular la conducta humana i la comunicació, és una eina complexa, la més complexa. És per un costat instrument de cognició, és vehicle de l’expressió i és dipositària de la identitat.
Usam la llengua per “fer” moltes coses. Qui deia que una llengua és un acte (de parla). Però la principal és la de vehicular el pensament i el sentiment —es poden realment destriar? Pensament i sentiment, les dues cares essencials de la conducta humana, la racionalitat i l’emotivitat.
En l’àmbit de l’educació, i en concret en l’ensenyament i aprenentatge d’una llengua L2, sovint la tasca docent se centra en el pensament racional. I oblida o margina aquella altra cara del component humà: l’emotivitat. L’escola també haurà de treballar la relació emotiva amb el llenguatge. Ja ho fa en les primeres edats, però com més grans són els alumnes, més es bandeja. Si el mestre vol que l’alumne interioritzi la llengua, especialment quan es tracta d’una nova llengua, una L2, haurà de lligar l’experiència d’aprendre amb ingredients emocionals. I en aquest cas en ingredients emocionals positius, amb emotivitats plaents si es pot dir així. Perquè les emocions poden ser assertives o negatives envers la llengua. Si l’alumne és capaç d’establir relacions saludables, còmodes, agradables, tendres...amb la llengua que ha d’aprendre, aleshores l’aprenentatge és ràpid i consistent. S’aprèn allò que realment es vol aprendre. Les maneres diverses que es pot valer un mestre per fer una llengua emotivament atractiva són per exemple jugar amb la llengua, comptar amb interessos personals, veure’n la necessitat, treballar amb productes d’alta qualitat emotiva: concerts, contes, poesia, cinema, teatre, etc. En definitiva es tracta senzillament, senzillament? de posar en contacte l’aprenent amb un model de llengua a imitar i a estimular a parlar-ne, a parlar-hi, i a parlar-se des dels sentiments.