dijous, 24 de setembre de 2009

Responsabilitat educativa envers la immigració










El novembre de 2008 es va publicar un d’aquells llibres útils que obren camins, desfan clixés i aporten sensibilitat. Es tracta d’ Identitats de l’editorial Eumo, en una col·lecció anomenada Conciutadania Intercultural, en col·laboració de la Fundació Jaume Bofill. Amb el subtítol, prou explícit, Educació, immigració i construcció identitària, el llibre de just 126 pàgines, ens endinsa en la dimensió social de l’educació per aquells alumnes procedents de famílies immigrades.

Si el tema de les identitats ja és complex i delicat, més ho és en els casos de persones que es troben en un procés de dol migratori i que a més es troben en una edat de construcció de la pròpia identitat com és l’adolescència. El paper de l’escola, de l’institut, en aquest procés, és fonamental, tot i que sabem de les limitacions que el sistema educatiu té enfront d’altres agents socials i culturals: la família, la colla d’amics, les indústries de l’oci, formal i informal, etc.

Una de les primeres preocupacions dels mestres, més ençà de les necessitats de l’aprenentatge de la llengua i del currículum escolar, és la integració de l’alumnat nouvingut en la dinàmica de l’escola, de la classe, dels grups d’amics. Sempre diem que si s’aconsegueix establir lligams d’amistat entre els alumnes que arriben d’altres països i els autòctons (per dir-ho d’alguna manera), ja tenim mig camí fet. La primera tasca de l’escola envers els immigrants és, per tant, la seva incorporació a la societat d’acollida, amb tots els drets i amb tots els deures: un ciutadà més amb capacitat d’intervenció en la vida social en tots els aspectes da participació i cohesió sense renunciar a les identitats diverses.

No és una feina gens fàcil perquè s’han de tombar tot un seguit de barreres i de saber aprofitar, d’altra banda, les oportunitats. Els processos d’acollida poden ser afavorits o dificultats, poden ser oberts o restringits, poden conduir a la integració o a la segregació i fins i tot a la marginació. No cal dir que l’escola és obligada a donar les oportunitats. A la fragilitat de l’etapa d’adolescent, s’hi afegeixen les contradiccions i les incerteses de la postmodernitat de la cultura occidental, ben xocant i brusc per a persones immigrades.

Les autores,Marta Comas, Encarna Molina i Mònica Tolsanas, proposen algunes orientacions en l’àmbit educatiu per aconseguir una incorporació social ascendent d’aquest alumnat:

  • Trencar el fatalisme i recuperar el sentit de l’èxit educatiu amb exemples i fites de rendibilitat social de l’escolarització.
  • Que els aprenentatges estiguin carregats de sentit: que siguin una garantia per a un futur millor.
  • Respondre a les expectatives dels alumnes i de les seves possibilitats, lluny d’estigmes i etiquetes problemàtiques.
  • Defugir les alternatives “ètniques”, “per a immigrants” separades de la resta d’alumnat. Cal una socialització comuna per a una ciutadania responsable.
  • Donar suport específic a les famílies immigrades en relació a l’escola.
  • Formar el professorat en eines i recursos que li facilitin la tasca i dignifiquin el seu rol d’ensenyant compromès amb el futur dels adolescents.
  • Construir entre tots (autòctons i nouvinguts) uns nous referents identitaris amb objectius compartits: trobar el denominador comú de convivència.
  • Valorar la diversitat, per al reconeixement mutu, cap a una pràctica intercultural.
  • Posar l’alumne en el paper de protagonista de la seva pròpia identitat, com a subjecte actiu que construeix la seva identitat personal.