Reflexions extretes del llibre L’acollida de Francesc Carbonell. Eumo Ed.
Entenem l’acollida com una actitud humana intrínseca del fet educatiu.
L’acollida ha de ser més una actitud que uns protocols d’intervenció.
En l’acollida hi ha d’estar implicada tota la comunitat educativa.
LES ACTITUDS
Per assolir l’èxit en l’acollida cal gaudir amb el tracte amb les persones.
No n’hi ha prou de tolerar els altres, cal acceptar-los tal com són.
Els que no es bloquegen per haver d’afrontar una incertesa se sentiran més bé treballant en l’acollida.
Afrontar la diversitat i l’imprevist fa que una certa dosi de conflicte sigui inevitable.
L’actitud d’acollida, d’obertura generosa a l’altre i a les seves necessitats de desenvolupament, és una condició indispensable del fet educatiu.
Un bon professor pot canviar el destí d’una persona.
El professorat no s’ha de sentir ni massa culpable ni massa innocent, només responsable.
A l’ensenyament, obligatori, allò d’aprendre a ser i aprendre a conviure són tasques prioritàries.
Per acollir cal abandonar el rol de funcionari instructor per assumir el compromís professional d’educar ciutadans.
El que més interessa a un centre educatiu centrat en el saber és el progrés en els aprenentatges.
Als centres centrats en el saber, és l’alumnat qui s’ha d’adaptar als requeriments de les matèries, i mai a la inversa.
Algunes escoles són com hospitals que només accepten els que ja estan sans i rebutgen els malalts.
Caldria fer un gir copernicà en els temes d’acollida, i posar al seu centre neuràlgic les necessitats de l’infant nouvingut.
El problema més gran que han d’afrontar molts alumnes immigrants és la impossibilitat de dotar de sentit els aprenentatges i el context on es duen a terme.
Per vèncer la ignorància, el millor és exercitat l’empatia.
L’esforç d’aquests infants massa sovint no es pot dedicar a l’aprenentatge. Han d’invertir-lo en la defensa de l’autoestima
Aconseguir un clima respectuós amb l’alteritat és important perquè es produeixi l’aprenentatge.
Les necessitats de l’alumne i la confiança en les seves possibilitats han de ser el centre de qualsevol consideració educativa.
Durant l’ensenyament obligatori, cal afavorir sobretot l’aprendre a ser i a conviure.
Perquè la diversitat es vegi enriquida cal partir de la convicció que som més iguals que diferents.
Els professionals de l’educació han de treballar per garantir la igualtat d’oportunitats de tots els infants.
ELS PROCEDIMENTS
L’acollida no és una nova feina que ha de desenvolupar un nou professional; és una actitud col·lectiva. Tots els professionals del centre han de sentir-se corresponsables de la socialització dels infants. No hi pot haver una bona acollida en un centre que no sigui acollidor.
Allò que les criatures duen a l’escola, cal que es valori i sigui incorporat a les activitats que l’escola fa.
Una bona acollida és la primera condició per a un bon aprenentatge de llengua. S’aprèn llengua fent-hi coses, fent coses amb persones que la parlen.
Cal limitar les activitats en què predomina la parla del professor i augmentar aquelles en què els alumnes parlen entre ells.
La fase d’acollida no es pot acabar ni un dia de la setmana determinat ni al cap d’un temps preestablert. S’extingeix progressivament.
Cal que el nouvingut deixi de sentir-se nouvingut com més aviat millor. El pas de nouvingut a company cal fer-lo des del primer dia.
L’èxit d’un pla d’acollida radica en el fet que el nouvingut deixi de seguida de sentir-se diferent.
Els immigrants, amb la seva arribada ens han permès identificar conflictes latents que ens passaven desapercebuts o que potser no volíem veure.
Els infants immigrats no han duit els nous problemes, sinó que els nous problemes els han dut a ells.
Reduir el fracàs escolar exigeix abandonar les actuals estratègies enfocades a la consecució d’individus competitius, i potenciar aquelles que ens permetin ampliar el nombre d’individus competents.
L’objectiu primer de l’ensenyament obligatori hauria de ser que no sortís ningú sense les competències necessàries per esdevenir un ciutadà autònom i responsable.
Ningú no educa ningú i ningú s’educa a si mateix; les persones s’eduquen entre si, mediatitzades pel món.
Els infants desplaçats per força necessiten confiança. Se senten diferents, desiguals i desconnectats.
Algunes pràctiques tutorials que reforcen la resilència són ajudar a expressar sentiments, desenvolupar el sentit de l’humor, etc...
En la relació família-escola, és determinant saber guanyar-se la confiança recíproca i mantenir-la. El millor fonament de les relacions interculturals és l’afectivitat.
Primer saber dir coses en la llengua de l’escola, més endavant podran fer en aquesta llengua tot el que l’escola demana.
El sistema educatiu, el barri, el municipi han d’ocupar-se de millorar la qualitat de l’ambient i de l’aire que respiren aquests alumnes en risc d’exclusió i de fracàs escolar.
Ni el professorat ni la família s’han de sentir culpables, sinó responsables.
ELS CONCEPTES
Autòcton.- Originari del lloc on es viu. Sinònim de nadiu o indígena. De vegades consideram un emigrat en contraposició a un autòcton i pot ser un fill d’immigrat que ha nascut aquí. De vegades feim servir el terme immigrants de segona generació...
Nadiu i autòcton- Podrien considerar-se sinònims però amb una diferència de grau, en el sentit que cal un nombre determinat de generacions de nadius (quin i qui l’estableix?) per esdevenir autòcton.
Immigrant i emmigrat- Sempre significa que van venir d’un altre lloc, però el gerundi del verb immigrar, indica una certa transitorietat d’una persona que està de pas (hagi arribat amb un boeing o amb una pastera) i el participi indica que algú resideix amb una certa voluntat de permanència.
No és casual, ni poc significatiu, que anomenem immigrants els que, de fet, són immigrats. Potser projectam així, sense adonar-nos-en, el nostre desig que no s’estableixin, la nostra dificultat per acollir-los com a conciutadans de ple dret.
Una altra connotació estigmatitzadora és que només anomenem immigrants o immigrats/des els procedents de països empobrits.
Sovint acabam fragmentant la societat en dos blocs aparentment compactes: la societat autòctona i els immigrants però en realitat aquest dos grups no són homogenis.
Separar el nosaltres dels altres forma part de la quotidianitat del discurs i de les pràctiques socials de legitimació de les desigualtats.
L’esforç xenòfob de subratllar i mantenir les barreres contrasta amb la tendència d’un món cada vegada més petit, intercomunicat, permeable i obert
Dol migratori. És el període durant el qual la persona immigrada suporta el procés de superació de la tristesa, baixa autoestima, sentiments de desorientació, d’ansietat, de vulnerabilitat, estrès... ocasionats per unes pèrdues molt importants: la familia, els amics, el seu estatus social, els béns, el paisatge...
Síndrome d’Ulises. Síndrome de l’immigrant amb estrès crònic i múltiple. Conjunt de símptomes psíquics i somàtics que es presenten reiteradament en persones immigrants.
La nostàlgia, el dolor pel desarrelament, el desig de tornar i els problemes d’adaptació no poden passar desapercebuts als educadors; d’aquí la importància que tenguin una acollida de qualitat.
La intensitat i la durada del dol migratori dels infants és variable i depèn de molts factors, entre els quals hi ha la qualitat de l’acollida rebuda: són fonamentals unes relacions psicosocials de qualitat per minimitzar-ne els efectes, ja que de fet, també es tracta d’un procés complex de reestructuració de la personalitat.
La integració és un procés bidireccional i dinàmic d’ajustament mutu. La integració no ha de pretendre ni l’assimilació cultural ni la submissió social dels nouvinguts a unes normes i uns costums.
La integració és un projecte col·lectiu utòpic: el procés de construcció d’un nou espai convivencial (que respongui a un imaginari col·lectiu, uns valors bàsics compartits, unes normes consensuades per tots...) en el qual tots ens hauríem de sentir acollits, reconeguts i respectats.
Sovint els fill d’immigrats construeixen unes identitats ètniques biculturals incorporant aspectes de la cultura d’origen i de la nova.
L’educador ha de considerar les conseqüències nefastes d’una acció educativa potenciadora de l’assimilació cultural sense integració social.
