L’avantatge cognitiu i social de saber llengües
Francesc Florit Nin
Fa poc el diari EL PAÍS va difondre un reportatge sobre el bilingüisme. És clar que es referia a les escoles que entenen el bilingüisme com l’ensenyament en castellà i en anglès. Sorpresa que no es referís al bilingüisme que fa més de 30 anys porten a terme les escoles de més d’una quarta part de la població espanyola que viuen a comunitats amb una altra llengua pròpia. Fins al final del reportatge no es va dir que a Catalunya ( sempre obvien el País Valencià i les Illes Balears), Galícia i Euskadi teníem un sistema bilingüe ( o millor dit bilingüitzat). Ho deia el reporter que açò suposava un gran avantatge cognitiu per a les persones i a més deia que els alumnes catalans teien més bona nota en castellà que els d’altrtes zones de l’Espanya monolingüe. Oh descoberta.
El que resulta encara més curiós és comprovar com, tot i defeensar el bilingüisme, la gran part dels espanyols no el practiquen. Si és tan bo, perquè no s’implanta? I així els espanyols monolingües aprendien una altra llengua espanyola, a més de l’anglès, com feim els qui vivim a l’Espanya bilingüitzada.
Les persones que defensen el bilingüisme a Catalunya, a les Illes Balears o a València, però no el volen per res a Madrid o a Extremadura o a Múrcia mostren com a mínim una incoherència que els delata. Açò és el que proposa el partit de Rosa Díez. En el fons no volen ser bilingües, sinó que volen que ho siguem els altres perquè ells es puguin mantenir en el seu monolingüisme de sempre.
Les persones nouvingudes que venen a viure a Menorca, per exemple, tenen tot el dret a ser bilingües o trilingües. Dir-los o fer-los veure que amb aprendre i usar només el castellà ja en tenen prou és un acte d’una subtil marginació. Negar-los la llengua catalana és una manera indirecta de no admetre’ls a la comunitat. Tenir dret a formar part integrada a la comunitat vol dir tenir dret a escoltar la ràdio en català, a llegir-ne diaris, a comprar en català i llenir-ne les etiquetes, a poder comprar jocs en català per als fills que n’aprenen a l’escola. Tenir dret a anar al cinema en català, que el metge ens hi visiti, tenir dret a rebre la llengua dels nadius, sentir el paisatge en la llengua del país, etc. En definitiva, els nouvinguts tenen el dret a no ser-li amagada la llengua catalana i així poder ser també bilingües o trilingües o quatrilingües.
Fa poc una persona del Brasil que ha vingut a viure a Menorca declarava que parlava quatre idiomes: tres dels quals són llengües romàniques (portuguès, castellà i italià), l’altre és l’anglès. Enhorabona! Ara només li cal saber també la llengua d’on treballa, el català, que com que és també una llengua romànica, derivada del llatí, li serà ben fàcil. Fa poc, també una persona immigrada a Barcelona, declarava que ja que a ell li neguen d’aprendre el català perquè se li amaga la llengua, com a mínim vol que els seus fills vagin a una escola d’ensenyament en català perquè així s’assegura que seran bilingües. Una postura ben diferent a la demanada per una menorquina que, en carta al director, reclamava les classes en castellà per als seus fills. Per què? Perquè així no seran bilingües?
Fer servir la immigració com una excusa per justificar accions en contra de la llengua catalana és una pura demogògia. La defensa dels drets de les persones immigrades és defensar el dret a aprendre la llengua del país on han vingut a viure. Defensar el dret dels castellanoparlants a no emprar el català és pervertir la situació. Si una societat funciona en dues llengües és del tot normal que tothom sigui bilingüe. Tothom, o no? Perquè si tots són avantatges, cognitius i socials, per què s’hi neguen? Per quines raons ocultes no volen ser bilingües?
